Publicitat
Publicitat

FORA DE TEST

El país de Ciutadans

ELS DOS MAMUTS. La catarsi dels partits catalans no acaba d'arribar. Els crítics del PSC no han fet cap altre pas endavant després de trencar la unitat del grup parlamentari, i Pere Navarro tampoc no s'ha atrevit a castigar-los amb la severitat necessària. A CiU, Artur Mas continua evocant horitzons i Ítaques, mentre Duran i Lleida urgeix el govern espanyol perquè presenti una proposta de millora del finançament autonòmic (com si fóssim el 1985). És a dir: els dos mamuts de la política catalana continuen sense afrontar les seves contradiccions i ajornen el que comença a ser inajornable, perquè els reptes que té el país demanen eines de representació que sintonitzin amb els nous debats i els nous corrents de fons de la ciutadania. Potser quan s'hi posin serà tard. Potser ni tan sols serà important per al país.

L'ESPAI ESPANYOLISTA. La resta de partits tenen més bona salut, però també han de respondre a reptes importants. Serà especialment interessant veure com es reagrupa l'espai espanyolista, en relació a dues variables: el futur del PSC i el desenllaç del procés sobiranista encetat dimecres al Parlament. La meva sensació és que la crisi política a Espanya és tan forta que ni el PP ni el PSOE tenen possibilitats d'aixecar el cap a Catalunya, instal·lada -per bé o per mal- en una dinàmica pròpia. Això no vol dir que l'espanyolisme desaparegui o s'encongeixi; ni de bon tros. Però el perfil nacional català està tan consolidat que fins i tot l'espanyolisme, per poder-hi trobar cabuda, haurà de tenir trets diferencials. Crec que qui té totes les de guanyar és Ciutadans, perquè per estil i per discurs representa una mena d' espanyolisme català que, valgui la paradoxa, connecta molt millor amb el seu vot potencial. El PP i el PSOE són marques caduques. El PSOE, amb el PSC o sense, difícilment podrà disputar l'hegemonia a ERC i ICV; i el PP català continua desprenent aquella olor de ranci que li ha impedit créixer, fins i tot en els moments més propicis -que són els actuals-. Per això s'entén el nerviosisme de la seva líder i la profusió de numerets com el que van protagonitzar els diputats populars en abandonar el Parlament de Catalunya a mitja votació.

LA NOVETAT. Ciutadans té molts factors a favor: és un partit nou (i, per tant, se li suposa netedat). Té un líder jove i capaç, a més de desacomplexat. Critica el catalanisme dominant amb un punt fatxenda, com si parlés des de fora del sistema. I sobretot el que els afavoreix -ells no hi estaran d'acord- és que són un partit català; no són una sucursal ni un virus inoculat des de l'exterior. I el que és més important: està format per gent que majoritàriament no prové de la política, que no està actuant per ressentiment com, per exemple, Rosa Díez. El dia en què Ciutadans i UPyD van decidir no unir els seus destins, el partit de Rivera va prendre la millor decisió de la seva curta vida. Si a això hi afegim l'evident devoció que Tele 5 els professa, podem tenir una explicació de per què Ciutadans pot consolidar el seu èxit... i de per què el seu èxit consolida, mal que els pesi, el fet diferencial català.

Riure, malgrat tot