CAPITAL ACUMULAT. Potser és veritat que la consulta no s'arribarà a fer, la qual cosa, diu Manuel Delgado, aplanaria el camí de la independència. Si més no, el que ha passat aquesta setmana haurà servit perquè el sobiranisme acumuli capital polític, en paraules de Josep Ramoneda. Això és especialment rellevant; s'ha blindat el suport d'ICV i Unió Democràtica a la consulta i a l'estat propi, i CDC ha explicitat el suport al "doble sí", com ERC i la CUP. Una passa més. No ha d'estranyar l'enrabiada i el desconcert de l'unionisme. Mentre bona part de l'arc ideològic català (dos terços del Parlament) es feia la foto de grup entre somriures, les diverses cavernes continuaven parlant del " desvarío de Artur Mas " amb la mateixa vehemència que els investigadors de la mort de Kennedy construïen la teoria del "boig solitari". Però nosaltres sabem què va passar dijous al matí. Hem vist de costat Fernàndez i Espadaler: el noi de la sabata a la mà i el cap polític dels Mossos, fent-se junts la foto de família. Hem vist CiU, ERC i ICV mostrant unitat, habilitat i discreció, mentre a Madrid ningú no era capaç d'anar més enllà de l'estúpid (políticament) " No se puede ". Hem vist com emmudien, desarmats, els apòstols de la por i l'amenaça. Catalunya no ha canviat d'un dia per l'altre, però potser ha començat a creure que pot canviar. De la mateixa manera que el moviment es demostra caminant, la sobirania es demostra amb sentit d'estat. ¿I si resulta que no som tan negats per a la política? ¿I si Mas, Junqueras, Espadaler, Herrera i Fernàndez s'han convençut que, a mitjà termini, els tocarà administrar un estat?
SOCIALISME. Les coses, doncs, van bé; el procés se sofistica a mesura que es torna real, l'agitació esdevé més i més política. Però perquè la festa sigui rodona hi falta el socialisme catalanista. És una llàstima que l'herència de Campalans, Pallach, Reventós, Maragall es quedi pel camí. Que s'esborri la rica tradició municipalista del PSC i, sobretot, la seva capacitat de convèncer i integrar: el PSC en sabia més que ningú, d'això, i ara ens aniria molt bé comptar amb tota la gent que durant la Transició va portar la senyera i el Volem l'Estatut a les fàbriques; els que van donar suport a la immersió lingüística en ciutats on el català pràcticament no existia; els que creien que som un únic poble, tant si vivim a Banyoles com a Sant Boi de Llobregat, i predicaven amb l'exemple i amb la defensa de la cohesió a tots els nivells. Són valors que formen part de la història del socialisme català, i el procés no en pot prescindir, encara que sí que pugui -amb tota la recança- prescindir del PSC. Perquè els valors són més importants que les sigles, i fins i tot unes sigles com les del PSC poden convertir-se en una closca buida, o encara pitjor, en una eina al servei d'altres valors i interessos. Si el PSC esdevé una nosa, un obstacle per al país i per a la configuració d'una alternativa d'esquerres a Catalunya, delendus est. Però diria que sota la closca hi ha noms, idees i actituds que també ens han portat fins aquí, i a les quals no podem renunciar, sobretot si ens creiem que volem un estat.
