Catalunya eterna

Déu me’n guard de treure mèrits a la més que probable victòria de Sánchez (justament ell és un cas de perseverança digne d’estudi), però s’ha d’admetre que els seus rivals l’hi estan servint en safata renunciant a l’espai de centre que, en les últimes dècades, ha fet i desfet majories a Espanya. La irrupció de Vox ha arrossegat Casado i Rivera a una sòrdida lluita dialèctica que cada dia apuja el llistó del deliri. Tot i la gravetat dels problemes institucionals i econòmics, les dretes només parlen dels presos, TV3 i ETA, un poti-poti que fa les delícies dels sectors ultres més infantilitzats. Catalunya és el tema, i per aquest motiu Sánchez, malgrat un balanç de govern pràcticament nul, podrà guanyar amb comoditat. La qüestió catalana, l’endemà, continuarà oberta, però el sistema espanyol de partits hi conviu de bon grat: hi ha ferides que paguen la pena. Som la benzina de la ultradreta espanyola, mentre que, a la resta d’Europa, ho és la immigració. Què ens explica, això, sobre la identitat d’Espanya?