02/10/2017

Un resultat, moltes variables

2 min
Una urna buida arribant a un col·legi electoral, abans de l’obertura. Aquest moment  va ser celebrat a cada centre.

PeriodistaHi havia debat sobre si l’1-O seria un referèndum, una mobilització o un pícnic. Però no comptàvem que també podia ser una vergonyosa orgia de repressió policial. Per tot plegat, fer balanç és un afer complicat. Heus aquí dues consideracions.

La primera. Mariano Rajoy volia evitar un 9-N i no se n’ha sortit, però un 9-N no és suficient per a Puigdemont. En aquest sentit, es podria parlar d’un empat. Però la premsa mundial ha dictat sentència: l’1-O és “la derrota de Rajoy” ( Libération ) i “la vergonya d’Europa” (CNN). La imatge de pacífics votants atonyinats per la policia, amb una violència inaudita, és un càstig enorme per al govern espanyol. Ho és a Catalunya, a Europa i fins i tot en una part d’Espanya.

El govern català ha demostrat astúcia i s’ha retrobat amb una societat impecablement pacífica, determinada i autoorganitzada. Catalunya s’ha fet robusta en la indignació. En el seu missatge d’ahir, Rajoy es va felicitar a si mateix pel “triomf de l’estat de dret” sense ni tan sols esmentar els 844 ferits de totes les edats, als quals l’Estat, teòricament, hauria de servir i protegir. És la demostració que el PP ja ha renunciat a Catalunya. Ha desconnectat tant o més que els independentistes. La realitat emocional precedeix la realitat política.

La segona consideració. El Govern s’esforça a instal·lar el frame dels tres milions de “participants”, que és el resultant de sumar votants efectius i potencials -és a dir, gent que no va poder votar a causa de l’acció policial-. Aquests tres milions superarien de llarg el 50% del cens, però el percentatge definitiu serà més baix, amb una lògica victòria del sí.

Assumir riscos

Amb tants piolins embogits, un resultat similar al del 9-N és molt meritori. “Un espectacle extraordinari de determinació”, diu el New York Times. Ara bé: ¿amb això n’hi ha prou per a una declaració unilateral d’independència (DUI)? Puigdemont va evitar pronunciar la controvertida sigla. Però la inacció pot decebre les expectatives de l’independentisme civil i de la CUP, que té la clau de la majoria: Puigdemont haurà d’assumir riscos.

Pren cos la idea que la repressió com a resposta a una mobilització pacífica és una font de legitimitat plausible. Es pot esperar, doncs, que hi hagi moviments que provoquin una nova onada repressiva de l’Estat, més detencions, més resposta del carrer: el cicle virtuós de l’agitació. El major Trapero està cridat a tenir un paper protagonista: els Mossos, única força potencialment coercitiva de la Generalitat, estan ara en el punt de mira de l’Estat.

stats