La fi de la terra promesa
El drama del PSOE i de l'esquerra espanyola és que perd terreny a la seva pròpia casa sense guanyar-ne a fora. És a dir: el seu desgast als feus tradicionals no es veu compensat per una millora de posicions en el territori afí al PP. Es pot entendre que, després de tants anys al poder, els socialistes facin figa a Andalusia, Extremadura i Castella-la Manxa; en canvi, resulta sorprenent la granítica lleialtat del vot municipal i autonòmic al PP a Madrid, Castella i Lleó, Galícia, Múrcia i fins i tot el País Valencià (amb tot el que li ha passat a Paco Camps!). La implacable crisi econòmica hi té molt a veure. I el desprestigi del govern de Rodríguez Zapatero, també. Malgrat això, el president del govern va ser el cap de cartell ahir a Sevilla, una de les places fortes del PSOE amenaçades pel tsunami popular. Sevilla és tot un símbol del canvi de cicle a Andalusia: el PP està conquerint el gran rebost electoral del PSOE a partir de les grans ciutats. Els socialistes tenen un vot envellit i cada cop més rural, mentre que els populars guanyen posicions en els nínxols de vot més dinàmics i se senten integrants de l'avantguarda ideològica d'Europa. Si la capital andalusa canvia de mans -les enquestes hi vaticinen una majoria absoluta popular- la debacle territorial del PSOE ens semblarà encara més inapel·lable.
