Publicitat
Publicitat

Un tren anomenat desig

LA LEGITIMITAT. Això del xoc de trens no només és una metàfora gastada, sinó que fa poca justícia a la realitat, perquè Espanya ens està enfilant amb un AVE i nosaltres hi oposem una mena de carrilet que encara fa tut-tut però que s'està quedant sense carbó. I, tanmateix, la topada ja la tenim aquí, en forma de conflicte de legitimitats. És a dir, el govern català i el govern espanyol estan decidint coses contradictòries i tard o d'hora un dels dos haurà de cedir, o bé acceptar un cul-de-sac jurídic. El govern de Madrid espera que Artur Mas es desgasti solet i, just abans que la Generalitat faci fallida, graciosament, oferirà una pastanaga que sent optimistes implicarà la retirada de la llei Wert i l'enèsima reforma del finançament autonòmic.

EL FEMER. Ara bé: malgrat (o gràcies) el CNI, el PP continua pensant que el procés sobiranista és un acudit d'Artur Mas i que en tindran prou carregant-se'l. Muerto el perro, se acabó la rabia . Ofec financer i legislatiu, i ara també assetjament policial. La política catalana, per desgràcia, no és una patena; però centenars (o milers) d'administradors honestos són ara mateix presos del pànic perquè ja saben que han estat vigilats, i segurament han parlat per telèfon amb gent imputada o imputable. Com que, a sobre, CiU té marrons importants, i incomprensiblement no hi fa front, tot resulta més fàcil. El ministeri de l'Interior està fent hores extres i, pel que sembla, a cap altre racó de la Península no hi passa res, la corrupció s'hi ha extingit per decret.

El govern català no té eines per oposar-se a aquest aquest tren de gran velocitat. Només pot carregar-se de raons, i fer net, però això no li servirà de res davant d'un adversari que va a totes. I el millor del cas és que Espanya necessita Catalunya com l'aire que respira, però no imagino com podem treure profit d'aquesta posició favorable. ¿Recaptant tots els impostos? Això equivaldria a deixar el procés en mans d'empreses i ciutadans que difícilment aguantaran la pressió si reben una trucada d'un senyor de Madrid que els amenaça d'embargar-los el compte corrent per delicte fiscal. ¿I si fessin el pas els ajuntaments, les diputacions i la Generalitat? Costa tenir coratge quan no saps si a final de mes podràs pagar les nòmines... No tenim mitjans per oposar-nos a qui ens deixa sense mitjans, heus aquí el bucle en què estem empresonats.

EL DESIG. El PP té part de raó en el seu diagnòstic. L'autonomia és un edifici en ruïnes, i al carrer la gent surt a queixar-se i carrega les culpes a CiU, no pas a Rajoy, cosa que genera molta inquietud, sobretot a Oriol Junqueras, que s'ho ha jugat tot a la carta de preveure que l'esclat social donarà ales a la independència. Però, malgrat tot -i aquesta és la bona notícia-, es fa evident cada dia que Madrid no entén la fondària del sobiranisme, la seva pluralitat i la seva determinació. No entén què passa més enllà del nacionalisme tradicional. Potser la gent desesperada escridassa els consellers de CiU; però si l'autonomia cau, aquesta gent no es llançarà als braços d'Espanya, com espera el PP, sinó que exigirà -un cop més- el poder i els recursos que tenen els països de veritat. Enfront de la freda lògica del poder, dels entrebancs i les febleses, a Catalunya hi ha alguna cosa inalterable, un desig que és tan fràgil com tossut. I aquest desig és l'únic carbó de què disposa el nostre trenet. Potser quan els dos trens es trobin, una veueta dirà: "Volem ser un estat". I una altra respondrà, burleta: "Les ganes". I això és molt. I és molt poc.

Riure, malgrat tot