06/04/2019

El trencaclosques

3 min
Torra.

LEGISLATURA. Farà mandra, després de tres eleccions consecutives aquesta primavera, però em temo que no gaire més tard els catalans hauran de tornar a votar per renovar el Parlament de Catalunya. El president Torra ha dit que no ho farà, i certament té el poder per evitar-ho: si ell no ho vol no es dissoldrà la cambra, i dubto molt que ERC assumeixi el risc de trencar l’actual majoria de govern. Però el que Torra no pot evitar és que s’imposi la percepció que la legislatura està pràcticament morta i que la majoria absoluta independentista és més teòrica que real. La CUP ja no forma part d’aquesta majoria; no està d’acord ni amb la gestió [sic] del Govern ni tampoc amb el seu rebuig a noves temptatives unilaterals. La cambra va aprovar una moció que insta el president a convocar eleccions o sotmetre’s a una qüestió de confiança. Però la moció del PSC va prosperar per l’absència forçada dels diputats empresonats o a l’exili. La anormalitat de la conjuntura repressiva continua imposant-se sobre la rutina autonòmica. I com que la independència ni hi és ni se l’espera, es podria dir que la política catalana està instal·lada en una mena de llimbs on ningú fa ni deixa fer res.

CEO. El recent sondeig del CEO preveu una nova majoria independentista, fins i tot més àmplia, però dominada ara per ERC. Això vol dir que els votants independentistes poden estar desorientats o decebuts, però no tant per desertar i llançar-se en braços del bloc del 155. Els electors independentistes estan més afectats (i emprenyats) per la anormalitat repressiva que no pas per la inacció del Govern. Però -això sí- volen una majoria renovada i efectiva, amb un altre lideratge. Si no hi ha un terrabastall similar al de l’octubre del 2017, ens esperen anys de predomini independentista, però sense independència, una situació que fa preveure més bloqueig, sobretot si el mapa polític espanyol fa un viratge neocentralista, empès per la febrada patriòtica de PP, Ciutadans i Vox. El PSOE no vol que Catalunya li marqui l’agenda, però les pressions perquè Sánchez pacti amb Rivera seran molt fortes. I Rivera no pot trencar la promesa de no pactar amb el PSOE si no és a canvi d’una política punitiva envers Catalunya (on Ciutadans, paradoxalment, s’enfronta a un seriós retrocés).

PREUS. És un trencaclosques impossible. Però és que, a més, tard o d’hora arribarà la sentència del judici contra l’1-O. Tones de sal sobre ferides encara obertes. La reacció és imprevisible. S’ha parlat molt del cost que aquest panorama té per al país: a més dels estralls estrictes de la repressió, i del mal que farà en la convivència, no serà bo un nou període d’impàs en la gestió governamental. Tant de bo s’entengui que, passi el que passi, i sense renunciar a res, el govern català no pot deixar de ser el millor i més puntual servidor de les necessitats de la ciutadania.

Però convé recordar també el cost que aquest desgavell té per al conjunt d’Espanya, on hi ha problemes sistèmics afegits, com la crisi d’alguns dels pilars de l’edifici constitucional: la monarquia, la justícia, les clavegueres d’Interior i la diplomàcia. No és casual que bona part d’aquests incendis s’hagin destapat a causa de la situació de Catalunya. Un veritable patriota espanyol potser s’hauria de preguntar si val la pena pagar aquest preu per mantenir una unitat fictícia, imposada, basada en silencis i condemnes, sense intentar almenys formular una resposta política negociada. El meu jo naïf voldria creure -debades- que aquesta mena de preguntes s’estan fent en veu baixa, en racons insospitats de Madrid.

stats