“Aquest diumenge voteu l’alcalde, no Déu!”

Sant Vicenç dels HortsAl casal d’avis Montserrat de Sant Vicenç dels Horts (Baix Llobregat) hi ha sessió de cine. Projecten Una canción para Marion, amb Terence Stamp i Vanessa Redgrave oficiant de jubilats amb moltes ganes de viure. A l’Anna, la Maria i la Montserrat no els ve de gust veure-la i juguen al dòmino. Els explico que aquesta tarda em trobaré amb el seu alcalde i em diuen que és molt bona persona i que treballa bé pel poble. Prefereixen no dir-me a qui votaran aquest diumenge. A la taula del costat, en Josep Sanglas pren el cafè amb llet de cada tarda. Considera que el 80% de les idees de l’ésser humà són equivocades i que, per tant, és molt probable que el seu vot de diumenge també ho sigui. Té un sistema que mai li falla, li preguntarà al seu nét més petit i ell li dirà a qui ha de votar: “El món ja és per a ell, per tant millor que sigui ell qui decideixi”.

A la plaça Sant Jordi, la María del Prado i en Luis prenen la fresca. Ell no ho té del tot clar però medita si votar Ciutadans perquè les altres opcions no l’acaben de convèncer. Aquesta és una de les incògnites, la possible entrada de nous partits al consistori. De fet, davant l’Ajuntament hi ha cartells ben cridaners de Plataforma per Catalunya tunejats amb un “Propaganda feixista no, gràcies”. M’acosto al barri de la Vinyala. Allà hi ha el Bar Moe’s, pensat i decorat a imatge i semblança del d’ Els Simpson. La Laura, la cambrera, és fan de la sèrie, esclar, i m’explica que la política li interessa poc i que votarà a qui votin els seus pares. Mira, just el contrari que el Josep i el seu nét, penso. Però confessa que Junqueras li agrada perquè des que hi és ell l’Ajuntament cada any organitza una fira de tapes al centre del poble.

Just davant de casa de l’alcalde crida l’atenció que el primer que veu quan surt al carrer és la seva cara en un cartell electoral i, just al davant, la de Miguel Comino, del PSC, amb l’eloqüent eslògan “L’alcalde que hi serà”. I és que, per a l’oposició, Junqueras té fama de no parar gaire per Sant Vicenç. Tinc ganes de veure com es desenvolupa el president d’ERC en clau municipal, sense reunions per fulls de ruta ni llistes de país ni premsa al darrere. Per fer-ho, assistiré a la seva trobada amb un grup de veïns de la Font del Llargarut, el barri més perifèric del municipi, amb cases que arriben al vessant de la muntanya.

El barri es considera marginat

“Això serà dur”, m’adverteix l’alcalde quan ens trobem. La reunió té lloc a l’aire lliure, just davant del local de l’associació de veïns, seu d’un actiu club de costureres. Totes les peticions i queixes van en una direcció similar: la marginació a què els veïns consideren que se’ls ha condemnat històricament. Protesten pels trams de carrers encara sense asfaltar, per la mala accessibilitat, pel clavegueram, per la neteja deficient... Un senyor revela que li han denegat un permís d’obres, l’han multat injustament i no li deixen instal·lar ni un endoll: “No crec que et voti”.

Junqueras, amb el seu proverbial fraseig didàctic, els explica el problema de les zones verdes, sobre les quals l’Ajuntament no té competències sinó que depenen del Pla General Metropolità del 1976. Edificar-hi és delicte i no prescriu. “Volem que marxis amb el compromís de solucionar-ho”, el collen. Ell els diu que no farà promeses que no pot complir -“Us estimo molt però no tant per prevaricar i anar a presó”- i que el seu govern ha comprat patrimoni per reduir quotes d’urbanització, ha abaixat a la meitat la quota d’escombraries i ha reduït en un milió d’euros les despeses d’alcaldia en protocol, llum i telèfon.

Alguns li retreuen que s’ha passejat poc per la Font del Llargarut i ell els contradiu amb èmfasi. Un diàleg encès, proper, extremadament sincer -amb alguna paraulota i tot- i sempre amb esperit constructiu. “Voteu l’alcalde, no voteu Déu!”, exclama una mica aclaparat per la concatenació de queixes. En el que de seguida es posen d’acord és en el risc d’incendis amb què amenaça la previsió seca de l’estiu. No sembla de solució fàcil però es compromet a treballar-hi.

L’alcalde hi és o no?

En acabar li pregunto per això de “l’alcalde que no hi és”. “Ho diuen perquè als que ho diuen ningú els troba a faltar quan no hi són”, em respon. “I diumenge què?” Ho té clar: “Arrasarem”. Entusiasme d’alcalde satisfet. De fet, ara ja pot comptar amb un vot més al sarró: el del senyor de la multa i l’endoll. Finalment les seves explicacions l’han convençut. I sense la necessitat de conversar amb el savi senyor Sanglas.