Batman i Dumbo, trenta anys no són res
Una simple cua a l’entrada d’un cine, una imatge de cultura, de civilització, de ciutadans amb ganes de saber, de conèixer vides alienes relacionades, qui sap, si amb la realitat o la ficció, o les dues coses dialogant sempre sense fi
Alguns dissabtes o diumenges a la tarda, o tocant ja al vespre, passo per davant del Cine Verdi, o el Renoir o el Balmes, i hi ha una cua molt llarga de gent esperant per poder comprar entrades, recollir-les o entrar a la sala que li correspon. No em passa gaire sovint, però sempre que m’hi trobo apareix un rampell de bon humor i d’optimisme i també una flamarada de records encadenats desordenadament. Una simple cua a l’entrada d’un cine, una imatge de cultura, de civilització, de ciutadans amb ganes de saber, de conèixer vides alienes relacionades, qui sap, si amb la realitat o la ficció, o les dues coses dialogant sempre sense fi.
I sí, també és una imatge que té a veure amb el passat, quan situacions com aquestes no eren estranyes ni excepcionals, quan els divendres d’estrena i els caps de setmana els cines s’omplien a vessar. Existia un neguit, unes ganes de ser els primers a degustar l’estrena de la setmana, l’esdeveniment cinematogràfic del mes, aquell film amb pedigrí especial, amb repartiment de luxe, imaginat per un creador amb món interior, amb mirada pròpia, amb enlluernador sentit de l’espectacle. El record d’aquelles cues et porta tot seguit al record de les sales de cinema que ja no existeixen. I el record que ve tot seguit és el de la teva infantesa, adolescència i joventut. Un encavalcament de records concatenats.
Aquest divendres s’ha estrenat Dumbo, la nova obra del gran Tim Burton, revisió de la mítica pel·lícula de Disney, aquest cop amb personatges de carn i ossos que donen vida a la història del petit elefant d’orelles immenses que té el poder de volar. És un film entranyable, edulcorat en el seu punt just, bastant emotiu i emocionant alhora. Burton prescindeix dels seus estimats tons foscos i gòtics però no deixa de ser fidel a ell mateix a través d’un personatge central que encaixa perfectament amb els que sempre li han agradat i que habiten al llarg de la seva filmografia. Els estranys, els diferents, els assenyalats com a monstruosos, els habitants de tota mena de fronteres: des de Beetlejuice a Ed Wood, passant per Sweeney Todd, Sleepy Hollow, Eduard Manstisores i Batman. Dumbo és, doncs, pura coherència.
Em voldria aturar en el penúltim dels personatges mencionats, el ratpenat justicier sorgit de la imaginació de Bob Kane i per sempre confinat sota les ombres de Gotham City. M’hi aturo per dos motius. El primer és perquè a Dumbo Tim Burton orquestra el retrobament de Michael Keaton i Danny De Vito, que van donar vida a Batman i el Pingüí a El retorn de Batman. És bonic aquest intangible aliè al mateix contingut de la pel·lícula però que, en canvi, proposa al cinèfil amb memòria sentits i significats adherits a la seva escorça. El segon motiu és que enguany Batman, la primera entrega, la del 1989, fa trenta anys.
És una efemèride notable i també dolorosa. Vol dir que ja fa trenta anys -o gairebé- d’aquella llarga cua de finals de setembre al Cinema Coliseum de Barcelona. Trenta anys pot semblar molt. De fet, és molt de temps. Però alhora sembla que fos ahir. I allà aguanta, majestuós, l’enfrontament de Batman i el Joker entre ombres, foscor i música de Prince. L’al·lucinant pallasso desfigurat de Jack Nicholson, la violenta performance al museu, la desfilada de carrosses, el seu romanticisme incendiat de negre i de vermell. Una obra majúscula, un aniversari colpidor. Diu el tango que “veinte años no es nada ”. I trenta?
