REPORTATGE
Misc 07/04/2019

El col·leccionisme anàrquic del Doctor Obiols

Apareixen en una botiga de vell objectes pertanyents a l’eminent psiquiatre i humanista que dialoguen molt bé amb l’exposició que li dedica la Fundació Brossa

i
Toni Vall
7 min
EL Col·leccionisme  anàrquic del
 Doctor Obiols

Sr. D.

Joan Obiols Vie

Via Augusta 20

Barcelona -6-

Adreça mecanografiada i mata-segells estampat i datat el 26 de febrer de 1970. És una cartolina díptica de publicitat farmacèutica per promocionar Ovarion, un medicament emprat per al “reposo del ovario ”. A la part interior, un dibuix de Tristán i Isolda. Ho trobo en una de les botigues de vell i de col·leccionista que freqüento amb assiduïtat. Ho llegeixo, ho observo i ho examino i una campana comença a repicar dins meu, primer suaument, després amb més intensitat. “Joan Obiols”, ¿no serà pas l’Obiols de l’exposició Art i follia de la Fundació Joan Brossa? L’Obiols amic de Dau al Set. L’Obiols humanista i promotor cultural. L’Obiols col·leccionista de tot, interessat en tantes branques del saber. El doctor Joan Obiols, psiquiatre, enamorat del comportament humà, observador de l’ànima humana. El prospecte d’Ovarion no està sol, pertany a un lot de paperassa vella, i només donant-li un cop d’ull els dubtes s’esvaeixen i la sospita es confirma.

Són, en efecte, papers que van pertànyer al doctor Obiols. Per ser més precisos, papers que van estar enganxats en alguna de les parets d’alguna habitació del seu domicili, potser del seu despatx. Ves a saber. El comerciant que me’ls ensenya m’explica que provenen d’un traster que s’ha buidat després de temps de contenir-los i de resultes d’un incendi. Això explica la pols similar al sutge que impregna els papers i que em deixa les mans ennegrides. M’entretinc a examinar tots els objectes, agermanats per un denominador comú: la força visual, la cura estètica i l’esperit decoratiu. En selecciono uns quants que m’interessen especialment. Dos cartells de cinema de dues pel·lícules de Pere Portabella. Són No compteu amb els dits (1967), obra d’Antoni Tàpies, i Cuadecuc (1971), amb la signatura de Joan Ponç. Un cartell del primer Festival de Cançó Catalana (1967), també dissenyat per Tàpies, i un altre d’una exposició a la sala Equip Dos, de Barcelona: una mena de mico amb casc de soldat. Una felicitació de la mítica sala Bocaccio signada pel seu propietari, Oriol Regàs, i una altra que és una foto del fotògraf Xavier Miserachs. Finalment, també em crida l’atenció una curiosíssima invitació de 1976 que convidava Obiols a la inauguració del casal d’Espanya a Nova York amb presència dels recentment nomenats reis del país. Resum: una d’aquelles troballes que fan autèntica il·lusió. Per dos motius, perquè sadollen l’afany acumulador del col·leccionista i, sobretot, perquè li permeten trobar i resseguir rastres d’història, empremtes del passat que s’han difuminat per efecte del pas del temps, de l’oblit, de la personalitat fungible de l’objecte. Difuminat sí, perdut no. Ni de lluny. Uns quants objectes que un dia van decorar una o diverses parets del doctor Joan Obiols són ara a les meves mans. Serà bonic estirar del fil, explicar-los, destil·lar-ne els seus sentits.

El col·leccionisme anàrquic del Doctor Obiols

L’exposició Art i follia es va inaugurar a la Fundació Brossa del carrer de La Seca el 25 d’octubre passat i tancarà portes diumenge de la setmana que ve, 14 d’abril. Un final que coincidirà, per cert, amb la publicació del luxós catàleg que donarà fe de la realitat d’una mostra artística apassionant, enfocada a la divulgació de les múltiples facetes professionals i intel·lectuals d’un personatge francament especial, empeltat de curiositat universal, i d’una insòlita transversalitat d’interessos culturals. Vull quedar amb Vicenç Altaió, president de la Fundació Brossa, i amb Jordi Obiols, fill del protagonista d’aquesta història i comissari de l’exposició junt amb Fina Duran. Els ensenyaré la troballa. Tinc ganes de saber la seva opinió i de visitar amb ells l’exposició.

El col·leccionisme anàrquic del Doctor Obiols

Els dos primers trams de la mostra són al·lucinants. El primer ensenya dibuixos dels pacients d’Obiols. S’endinsa en els universos creatius de persones amb afectacions psiquiàtriques, en la seva manera de reflectir els seus mons interiors, els laberints de dolor i de somni, d’anhel i de passió, que podien manifestar-se en forma de pulsió pictòrica. El segon tram és encara més impactant perquè recull els retrats, en un eloqüent i molt nítid blanc i negre, que el mateix metge va fer dels seus pacients durant els anys quaranta i cinquanta. Quan els veu el Jordi Roviralta, el fotògraf de l’ARA que m’acompanya, no pot evitar exclamar: “Però si semblen fets abans-d’ahir!”

“El pare era un acumulador”

El tram que connecta directament amb el material que he trobat és sens dubte el del pis superior, el que dona fe de l’afició col·leccionista d’Obiols i explica les seves connexions amb els universos artístics de la pintura, el teatre i la música. El desplego a terra i la reacció de Jordi Obiols és immediata: “Això estava penjat a casa, me’n recordo perfectament!” Assenyala els dos cartells de pel·lícules de Pere Portabella i fila encara més prim: “Crec que estaven a l’habitació que les meves germanes utilitzaven per a les seves reunions i trobades d’amics”. El cartell de Tàpies per al Festival de Cançó també li resulta familiar, així com el d’Equip Dos i la felicitació de Bocaccio. “És talment com un flashback això”, exclama encuriosit. Li explico la vaga referència que tinc quant a la seva procedència i tan sols podem intuir la ruta experimentada per aquests papers empolsegats però alhora injectats de vides passades. Algú va recollir-los en el moment de ser despenjats de la paret on lluïen i probablement llançats a l’haver complert amb escreix la funció decorativa que durant un temps se’ls havia encomanat. Ara l’interessant pot ser emparentar aquests rastres trobats pel món, aquestes proves de l’afició col·leccionista del doctor Obiols amb els objectes que estan exposats dins les vitrines. Les connexions s’endevinen fascinants.

El col·leccionisme anàrquic del Doctor Obiols

“El pare era un col·leccionista anàrquic, caòtic, un acumulador”, recalca el Jordi. El que més el caracteritzava era l’instint i el bon gust a l’hora de capturar estímuls visuals i estètics. En el moment, per exemple, de penjar a la seva paret -o de donar-los a les seves filles perquè ho fessin- els cartells dissenyats per Tàpies i Ponç, tan sols eren això, cartells, trossos de paper. És avui en dia, amb el pas del temps, que s’han convertit en peces difícils de trobar i, a més a més, cotitzades per efecte de la signatura dels pintors que porten impresa. Altaió, profund coneixedor dels vincles entre tots els membres de Dau al Set i dels tentacles que van estendre a favor de la confluència amb altres arts, assenyala de seguida els quadres de Tàpies i Ponç exposats a la paret de la fundació, una petita representació de la important col·lecció d’art d’Obiols. És bon pretext per aprofundir en l’interès del metge pel món interior, tan pels vincles que tenia com a psiquiatre amb els artistes de Dau al Set com per allò que ells manifestaven en els seus quadres: “El col·leccionisme forma part de la condició humana, el primer museu és la tomba”, reflexiona Altaió. I Obiols, psiquiatre com el seu pare, destaca el concepte hoarding, categoritzat dins el seu camp mèdic, o sigui acumular, no llançar res, el mal anomenat síndrome de Diògenes. Altaió recorda que Josep Pla ho guardava tot, també Joan Perucho i Josep Palau i Fabre. I Brossa, esclar, no cal dir-ho! I rememora la seva mítica sentència, pronunciada enmig del caos estratosfèric de casa seva: “Sisplau, no doni cap cop a la pila de diaris perquè em quedaria desendreçada”.

El col·leccionisme anàrquic del Doctor Obiols

L’observació detallada de les vitrines et fa viatjar des dels anys del Club 49, grup de barcelonins que van apostar pel suport a la cultura i les arts en els complicats anys del franquisme. Així, Obiols va acollir a casa seva concerts de la Nova Cançó, projeccions de cinema i representacions teatrals de Teatre Viu i l’Agrupació Dramàtica de Barcelona. En donen fe els programes de mà exposats, autèntics contenidors d’història i d’històries. Veiem també el gust d’Obiols per les nadales, ritual anual de felicitació de les festes de Nadal i Cap d’Any. Són les nadales que ell mateix enviava -amb dibuixos de Tàpies, Tharrats i Brossa, per exemple- i les que rebia d’amics i coneguts, amb, una altra vegada, els pintors de Dau al Set, com a presència tenaç i irreductible.

El col·leccionisme anàrquic del Doctor Obiols

És en aquest terreny, el de les felicitacions, on trobem un altre dels arrelaments amb els objectes que són objecte d’aquest reportatge. La felicitació de Xavier Miserachs dialoga amb total eloqüència amb l’exposició. De fet, el mateix Jordi Obiols afirma que si l’hagués tingut segur que en formaria part. Per la seva part, la felicitació d’Oriol Regàs -amb foto d’un cotxe també signada per Miserachs-, a més a més de pertànyer a aquest mateix àmbit temàtic, connecta amb un altre també present a la mostra: l’afició gastronòmica d’Obiols. En aquest sentit, a part de la seva amistat i filia culinària amb Néstor Luján, Joan Perucho, Horacio Sáenz Guerrero i Mariano de la Cruz, pertanyia al grup La Taula, promogut per Oriol Regàs amb seu arrelada a Via Veneto. “El pare coneixia a tothom, tenia una gran capacitat social, tot això que m’ensenyes interacciona molt bé amb l’exposició i és la prova documental fefaent de la seva pluralitat d’interessos, dels rastres que deixava tot allò que a ell li interessava”.

stats