El gran carnaval

L’infantilisme de ser un fanàtic

"No puc evitar sorprendre’m cada cop que, per exemple, algú demostra tenir claríssim que la raó en el conflicte entre Israel i Palestina és d’un bàndol o de l’altre"

TONI VALL
TONI VALL

Al Líban d’avui dia, en un carrer qualsevol de la ciutat, una obra afecta la vida quotidiana. D’un dels balcons en sobresurt una petita canonada que quan plou o es reguen les plantes deixa anar aigua sobre els vianants. L’encarregat de l’obra, de religió musulmana, demana al propietari de la casa que arregli la situació. Però ell, cristià libanès, mogut pels prejudicis i l’odi, l’envia a pastar fang, cosa que fa enfurismar el paleta, que li etziba un insult. Aquest és l’inici, l’anècdota argumental d’ El insulto, la pel·lícula del director Ziad Doueiri que es va estrenar divendres.

En efecte, només és el començament, l’arrencada del relat, que després es va embolicant per convertir-se en un assumpte d’abast nacional i ramificacions històriques, ja que l’enfrontament entre els dos personatges protagonistes serveix al director per recordar la Guerra del Líban, de principis dels anys vuitanta, i singularment les matances de refugiats palestins del 1982 a Sabra i Xatila a mans de falangistes cristians, i després la de Damur, a càrrec de guerrillers de la resistència palestina. El film és ric i enriquidor, planteja una mirada fonda a un conflicte enquistat i dolorós. En la seva segona part -potser de manera una mica discutible- orquestra una narració un pèl efectista a través d’un judici ampul·lós i altisonant que flirteja amb una concepció de la comercialitat que no acaba d’escaure gaire a les intencions finals del film. Sigui com sigui, és una obra valuosa i suggerent que aprofundeix en episodis de la història recent i els explica de manera entenedora i alhora creativa. I, sobretot, el que fa és fer pensar.

Fa pensar en el simplisme d’etiquetar bons i dolents, persones, països, creences i ideologies que tenen raó i d’altres que no la tenen. No puc evitar sorprendre’m cada cop que, per exemple, algú demostra tenir claríssim que la raó en el conflicte entre Israel i Palestina és d’un bàndol o de l’altre. De veritat n’estem tan segurs? El més interessant d’ El insulto és que retrata de meravella què és la ideologia. Ja ho sabeu, aquell pensament profund que el gran requisit per tenir-lo és ser madur. Si no ets madur corres el risc que la teva ideologia et porti a abraçar el fanatisme, que, segurament, sigui la més flagrant demostració d’immaduresa que existeix.

I la immaduresa et porta a l’infantilisme. L’infantilisme de cremar banderes, per exemple, de destruir restes arqueològiques de civilitzacions antigues, per exemple. Per demostrar la teva ideologia has de cremar una bandera? De veritat? De cap manera voldré que et portin a la presó per haver-ho fet, però potser seria una bona idea que et deixessis de comportar com un adolescent arrauxat. La guerra que retrata i rememora El insulto, i tantes altres pel·lícules, novel·les i accions artístiques, és potser la més crua demostració d’infantilisme que existeix. La guerra d’aquells que disparen trets i maten per culpa de la seva ideologia podrida igual que fèiem al pati de l’escola quan simulàvem que ens matàvem i ens tiràvem a terra per demostrar-ho. La guerra no és només un fracàs de la intel·ligència i del civisme, és el triomf de la immaduresa, la rebequeria del nen petit que no aconsegueix a les bones el que vol tant si com no. Tots els fanàtics, tots els malalts d’ideologia, són uns nens petits. Un terrorista és un fanàtic, un feixista és un fanàtic, un racista és un fanàtic. Tenen visions excloents i simplistes de què significa la vida en comú, la convivència. Són persones grans a les quals no ha arribat l’adultesa, majors d’edat amb pensament d’infant absurd.

I el pitjor de tot és que aquesta mena de comportaments arrosseguen moltes persones a la dissort, la injustícia i la inhumanitat. Persones que veuen comparèixer l’odi a les seves vides. I aquesta és la gran tragèdia. 