Números que injecten vida
BarcelonaPenseu un número a l’atzar. Entre el 1.000 i el 10.000, per exemple. El que vulgueu. Ja el teniu? Ara descomponeu-lo en quatre arrels quadrades perfectes. Si ho aconseguiu, la suma dels números ha de donar com a resultat el que heu pensat abans. Preneu-vos el vostre temps. No hi ha pressa.
Costa una mica, oi? Doncs l’Alfonso Álvarez del Valle ho fa amb qualsevol número que li digueu i no triga més de mig minut a cantar la solució. Jo li he dit el 2.816. I de seguida li ha sortit: 1.600, 576, 576 i 64. Que són les arrels quadrades de 40, 24, 24 i 8. Sumades, en efecte, fan 2.816. N’hi dic un altre: 5.010. “Aquest és dels fàcils”, em diu de seguida. 4.900, 81, 25 i 4. “Fàcil? Bé, doncs quin és difícil?” “El 8.192! -etziba com un llamp-. Vaig trigar anys a trobar-lo!” M’explica que alguns números tenen moltes solucions. El 7.050, per exemple, que en té tres-centes vuitanta-dues. D’altres, en canvi, com el 2.432, el 3.072 i el 2.816, només en tenen una. Conèixer l’Alfonso és al·lucinant. El magnètic i inabastable univers dels números li té colonitzat el cervell des de fa molt de temps. Les matemàtiques són part imprescindible de la seva vida, li estimulen l’intel·lecte i li injecten ganes de viure, ganes de superar-se dia a dia, de resoldre reptes per continuar endavant en un trajecte que no ha sigut, ni de bon tros, fàcil.
L’Alfonso viu als jardins de Montserrat de Barcelona, al carrer Rocafort entre Còrsega i Rosselló. A tocar de la presó Model. És una institució entre els veïns del barri, a qui demostra les seves habilitats matemàtiques sempre que en té ocasió. Quan fa una demostració o fabrica un sudoku en menys de vint segons tothom es queda amb la boca oberta. Viu al carrer però es fa respectar, no molesta ningú i li agrada interactuar amb tothom que se li acosta. Me’l presenta el Luis, a qui vaig fer un dels primers retrats d’aquesta sèrie, i penso que el retrat número 100 pot ser una ocasió immillorable perquè el gran Alfonso ens expliqui el que li vingui de gust de la seva vida apassionant.
És asturià i voreja els setanta anys. A l’escola de les Dominiques i La Salle de Gijón no hi havia cap operació matemàtica que se li resistís. Guanyava amb extrema facilitat diplomes i premis de càlcul. Mentre els companys de classe jugaven a indis i vaquers ell calculava i resolia complicades operacions. Els professors no se’n sabien avenir. Abans de la majoria d’edat ja treballava per a una empresa encarregada d’arreglar les màquines de comptabilitat dels bancs. Gràcies a un curset va conèixer Barcelona per primera vegada i en paral·lel va començar a aficionar-se a un altre món que també sempre l’ha fascinat i del qual és un expert: la numismàtica. La compra i venda de monedes esdevé la seva feina principal, però ni de bon tros deixa de banda els números, que continuen creixent i desenvolupant-se dins del seu cap.
L’any que li canvia la vida és el 1971. Per negocis visita un antiquari de Perpinyà i li recomanen que compri un dècim de loteria perquè els auguris són bons. Així ho fa. El 64.095. Bingo! 150.000 francs, una bona picossada! Com que en aquella època traslladar tants diners en metàl·lic per Europa era exposar-se a una bona allisada de la justícia, decideix quedar-se a viure a París, on s’estarà 21 anys i habitarà en diversos pisos de la ciutat. Durant aquest temps intercala períodes curts de temps a Barcelona dedicats a la venda de monedes a les emblemàtiques paradetes de la plaça Reial. A la capital francesa freqüenta una fira d’antiguitats de prop del Louvre i també l’imprescindible Mercat de les Puces.
A través d’un llibre que li cau a les mans coneix la figura de Giacomo Inaudi, matemàtic italià del segleXIX, documentat com el primer que va intentar la descomposició d’un número en quatre arrels quadrades perfectes. No se’n va sortir. El repte se li instal·la a dins i comença a treballar incansablement per assolir la fita. Tres dècades de feina el contemplen i la proesa s’esdevé a còpia de dies i dies de dedicació. Fins i tot un professor universitari queda meravellat i el convida a fer una demostració a la Sorbona.
L’Alfonso no es rendeix
L’arribada dels anys 90 no li proporciona bones notícies. La seva esposa mor prematurament i ell decideix tornar a Barcelona. Les monedes continuen ocupant-lo, treballa en mercats de la capital i també de Reus, Tarragona i Lleida. Però la dissort, algunes males companyies i negocis que no surten com havien de sortir l’encaminen a una vida que no havia desitjat. Tampoc hi ajuda que es frustri a l’últim moment una il·lusionant participació al programa Qué apostamos? que de ben segur li hauria proporcionat notorietat i guanys.
El carrer és dur, la intempèrie sotmet a voluntats que un no pot controlar. Però l’Alfonso no es rendeix. Espera poder ocupar aviat una modesta habitació i té ganes d’explicar a tothom que els números són fantàstics i que les generacions joves poden calcular millor del que ho fan. Ho té claríssim: “No hi ha cap màquina al món capaç de fer el que jo faig”. Li agradaria una oportunitat en forma de passatemps o concursos per a premsa o televisió. 9.001, 3.445, 1.999, 2.111, 7.593... Més números, més números!
