Pedalant i amb la càmera rodant
Jaume Mir Ferr, relacions públiques de ciclisme i actor
BarcelonaSol, sense ofici ni benefici i amb una bicicleta. Així es va quedar el Jaume Mir als vint-i-un anys, quan la seva mare va morir. De nen i adolescent havia treballat d’aprenent a la parada familiar de fruita i verdura al mercat del Clot, una escola de vida i d’estudi que deixa empremta per molt que un no se n’assabenti, un màster en les relacions humanes que transiten entre un manat de cebes i quatre quilos de patates. Llavors encara no ho sabia, però la companyia de la bicicleta era un bon auguri dels temps que vindrien, una premonició, sí, l’epifania d’una vida sobre dues rodes.
Com que té el carnet de conduir treballa durant uns mesos de xofer d’una comtessa arruïnada de Valls. Treballar de xofer d’una comtessa arruïnada! ¿Algú imagina una ocupació millor per a un jove que descobreix el món? A bord d’un espectacular Hispano Suïssa la porta cada dia a prendre cafè al Saló Rosa del passeig de Gràcia. La imatge és impagable, costa imaginar millor el retrat d’una època de tons sèpia i clarobscurs: la Barcelona dels anys cinquanta.
La passió pel ciclisme és ja una realitat i l’amistat amb Joan Plans, ciclista professional reconvertit en periodista d’ El Mundo Deportivo, el porta a obrir-se nous camins. Viatja per primera vegada al Tour de França i s’encarrega de dictar per telèfon a la redacció de Barcelona les cròniques del seu amic. Al diari aviat es converteix en un totterreny. Com que durant uns mesos també va conduir un taxi tothom el coneix com a Taxi Key, nom manllevat d’una de les sèries radiofòniques més populars de l’època. En el món del ciclisme espanyol Taxi Key comença a ser un nom conegut, una presència recurrent que tothom té en compte d’alguna manera. Així, fa de conductor del director de l’equip Kas durant la Volta a Catalunya i es converteix en director esportiu de petits equips, primer el Fajas Turbo i després el Tedi Montjuich.
L’embranzida esdevé ja imparable i comença la seva cursa de fons en l’ofici que l’ocuparà durant tota la vida: les relacions públiques i la publicitat. La seva feina és, just acabada la cursa, posar a punt el corredor per a les entrevistes i la relació amb els mitjans de comunicació. La llista dels equips per als quals ha treballat fa autèntica patxoca: Bic, Ferrys, Margnat Paloma, San Rafael, Lotus, Filomatic, Festina, Teka, Seur, Nocilla, La Casera, Schweppes, Super Ser, Banca Catalana... grans marques comercials que fan possible l’existència dels equips. És la seva vida entre 1960 i 2012. Ha viatjat a cinquanta-una Vueltas a Espanya, vint-i-sis Tours de França i catorze Giros d’Itàlia. Acumula, esclar, anècdotes a cabassos. Com aquell dia en un Tour de principis dels seixanta en què la cursa va frenar de cop en arribar a un pas a nivell i a l’altra banda de la via en Mir va veure palplantat Charles de Gaulle en persona. Li va faltar temps per acostar-se al president francès i regalar-li un mallot de Bic. Les fotos van fer la volta al món. Impossible ser més bon relacions públiques.
No se li resisteix cap gènere
O el dia que va acompanyar el gran Luis Ocaña, que acabava de guanyar el Tour, a visitar Franco al Palau del Pardo. “Paquito, este sale en la tele más que tú ”, li va etzibar Carmen Polo al seu marit tot assenyalant el Jaume, presència mediàtica imprescindible d’un esport llavors extremadament popular. La mirada de desconfiança del Caudillo, ferit en el seu orgull, li va gelar la sang.
El ciclisme, per pura xamba, el porta al cinema. El director Josep Maria Forn preparava la producció de Las piernas de la serpiente, film on Cassen donava vida a un patrocinador comercial en una cursa ciclista. Les gestions i els bons consells aportats pel Jaume li permeten interpretar un paper al film i el cuc de la interpretació se li desferma sense aturador. Una entrevista frustrada amb el totpoderós productor de westerns Alfonso Balcázar l’impulsa a aprendre a muntar a cavall durant un any al picador de Diagonal amb Numància. Una posada a punt impecable que fa possible la participació en vint-i-dos westerns rodats als mítics estudis d’Almeria i d’Esplugues City. Esdevé rostre imprescindible dels films d’Ignasi F. Iquino i José Antonio de la Loma, artesans irreductibles del cine popular a casa nostra. Cap gènere se li resisteix i intervé en un total de cent vint-i-sis pel·lícules. Com a poc, quatre per any. El compromís és total i aconsegueix una compatibilitat del 100% amb el ciclisme. De fet, quan firma per a un equip només hi posa una condició: si sorgeix una pel·lícula se n’hi va, roda i torna.
El Jaume és un home realitzat. Té vuitanta-sis anys i s’ha passat cinc dècades viatjant sense parar. Té tres fills i també dos néts a qui pot explicar què signifiquen els premis i diplomes que li han concedit tantes entitats del món del ciclisme en agraïment als valuosos serveis prestats. Col·lecciona les seves pel·lícules, fa cada dia una hora de bicicleta estàtica i li encanta veure les curses a la tele. Reconeix que sent una mica de nostàlgia però no mira enrere, enfila la carretera i pedala fort.
