17/12/2015

Teoria general de la remuntada

2 min
La vicepresidenta del govern valencià va fer costat ahir a Xavier Domènech a Nou Barris.

BarcelonaLes remuntades són èpiques, emocionants, fan afició i encenen els ànims del públic. Però tenen també un matís de negativitat que a causa de l’eufòria generada acostuma a passar desapercebut. Si has de remuntar vol dir que abans no ho has fet del tot bé, que t’has adormit i t’han clavat una bona rebregada. Remuntada és una paraula cabdal en la campanya electoral de Podem: en fan lletres gegants perquè es vegin molt bé i els seus líders la pronuncien als mítings incomptables vegades. A la plaça Major de Nou Barris també ressona fort durant els parlaments dels entusiasmats polítics que s’adrecen a la nodrida concurrència amb proclames triomfants. És el seu acte final de campanya a Barcelona. Pablo Iglesias no ha vingut perquè té un compromís a Valladolid. Però hi són Janet Sanz, Owen Jones, Íñigo Errejón, Mónica Oltra, Xavier Domènech i Ada Colau. Al partit estan contentíssims dels bons auguris que els atorguen les enquestes i esgrimeixen la demoscòpia amb el mateix convenciment amb què la relativitzaven quan la seva força semblava haver-se esvaït i el vaixell va trontollar: el discretíssim paper a les catalanes.

Errejón arriba tard

L’acte a Nou Barris, a més a més del seu propi calat polític, ens serveix per formular-nos dues preguntes fonamentals. 1) Per què és imprescindible que tots, absolutament tots, els mítings comencin amb retard? I 2) Què ha passat perquè els partits polítics hagin confós un míting amb un concert? Mitja hora tard surt un cantant a imitar Joan Manuel Serrat i al cap d’una estona m’adono que és Ismael Serrano. Ha de cantar durant quinze minuts però se n’hi està trenta. Al costat meu, a peu dret entre la gent, hi ha Ricard Gomà. ¿No hauria de ser a la zona noble? D’això se’n diu portar el retir polític amb tota coherència. Un noi em demana que signi un paper a favor de la legalització dels clubs de cànnabis. D’això se’n diu ser al lloc que toca, sí senyor.

Acabem descobrint el motiu del retard: Errejón no ha arribat i han esgotat el temps al màxim. Finalment compareix i s’abraça amb els companys com si estiguessin de colònies. La primera a intervenir és Janet Sanz. Parla de “veïns i veïnes, treballadors i treballadores, ciutadans i ciutadanes, forts i fortes, regidors i regidores, comissionats i comissionades...” Diu també que Barcelona necessita aliats. Caram! Aliades no? També pronuncia l’expressió “ Nunca máis!” Mare meva! Quina antigor!

Tant Sanz com després Errejón parlen dels somriures per fer front a la dreta. Vaja, i jo que em pensava que aquesta cursilada era patrimoni dels indepes. El número dos de Podem, amb el seu més que acceptable català, clava unes quantes plantofades a Rajoy -en sentit figurat, no com altres- i els seus, s’enfarina en la remuntada i està convençudíssim de guanyar a Catalunya. Mónica Oltra, amb una vis còmica més que decent, repassa les barrabassades del gabinet de Rajoy i també reparteix llenya al PSOE, partit amb qui, per cert, ella governa a València. Perla final: “Si quan guanyin no ens arreglen les Rodalies, no ho dubteu: escrache!”, conclou Ada Colau referint-se als seus propis col·legues. Doncs si els hi diu la jefa més val que s’afanyin amb la remuntada.

stats