Que en són de productives les paradoxes! Permeten infinita literatura, reflexions que quasi sempre resulten estimulants. El concepte cossos Danone és en si mateix una enorme paradoxa. Viatgem fins a l’any 1990, quan la reina dels làctics va llançar al mercat la seva nova campanya de iogurts desnatats, o sigui lliures de greixos. “Sota d’aquesta samarreta hi ha un cos Danone”, ens deien en un dels primers anuncis.
I dos anys més tard ens feien entrar en una piscina coberta -en realitat no era una piscina, eren uns luxosos banys termals de Budapest- amb homes i dones de cossos esculturals, nedant, dilatant, erotitzant-se i, també, menjant iogurts desnatats Danone. L’empresa volia jugar a fons la idea de vida sana, de cuidar-se el cos i la salut a través d’una disciplina alimentària que passava per no abusar dels greixos. Fins aquí, tot fantàstic. Però, mentrestant, què estava passant en paral·lel? Què és el que en realitat estava calant més?
Doncs les corbes, la tauleta de xocolata als abdominals, la pell morena, el cos com a gran vehicle de seducció... la bellesa física com a veritat absoluta. En definitiva, el culte a la imatge, al cos perfecte, a l’aparença com a fita. El cànon, la perfecció, l’arquetip. És important estar sa, però molt millor si estàs bo. La paradoxa rau aquí.
Es pot fer un anunci recomanant una vida sana que alhora t’estigui dient que si estàs gras ets un autèntic perdedor. Si menges iogurts Danone estaràs sa i no perdis més temps, apunta’t a un gimnàs avui mateix perquè l’operació biquini no perdona. La feina de l’agència de publicitat RCP va ser sens dubte impecable.
Tan impecable que, trenta anys després, l’expressió cossos Danone continua funcionant com a genèric. L’entronització del cos perfecte no ha deixat de puntuar alt des de llavors fins als nostres dies. Els iogurts, que no passaven de ser unes postres infantils, havien esdevingut un aliment de consum familiar, estàndard, una presència imprescindible a la nevera. Pare, mare i fills, tots estarien boníssims.
Danone (1992)
