Dalt del ring sense KO Javi Zarca
BarcelonaAl gimnàs Puro Impacto hi fa olor de dutxa, de suor, de peus i de goma apallissada. De pneumàtic nou i de testosterona. Aquella olor d’humanitat que fan els indrets viscuts, aquells llocs en què l’esport, l’esforç físic i el contacte humà revelen una manera de ser especial, una manera d’entendre la vida que passa per cànons no del tot convencionals i per valors de competitivitat sotmesos a mil prejudicis, alguns potser justificats, però que mereixen ser compresos i explicats. La boxa, el kickboxing, el muay thai i el K1 -una barreja dels dos anteriors- són disciplines dels esports de contacte que formen part imprescindible de la personalitat de Javi Zarca, del seu ADN enèrgic i vitalista. “La boxa no té res a veure amb la violència”, m’explica, conscient que es tracta d’un esport amb mil tòpics i suspicàcies associats. “Té a veure amb la disciplina, l’esforç, la competitivitat i el respecte pel company que tens al davant”, concreta. Diu que alguns dels seus millors amics els ha fet dalt del ring, entrenant-hi i combatent-hi. En els esports de contacte hi ha un lema imprescindible que s’ha d’aprendre aviat: el millor no és el que pega més sinó el que rep menys. El 75% dels combats, o més, es decideixen per punts, no pas per KO, que és molt poc habitual. No es tracta d’aniquilar el teu rival -de fet, ell no pronuncia mai aquesta paraula, sempre parla de “company”-, de noquejar-lo sense pietat, sinó de ser astut, saber dosificar l’esforç, col·locar el cos en la millor posició d’atac i de defensa, entomar els cops i donar-los quan resulti més efectiu. Saber, en fi, teixir una estratègia adequada per a cada rival que se’t posa al davant.
Tot això m’ho explica el Javi amb la passió de qui viu la seva professió cada dia al 200%. Ja fa anys que es va retirar de la lluita professional. De fet, hi va ser només durant tres anys escassos, que va esprémer completament, sense descans i amb tenacitat per arribar a ser un dels millors. “M’ho vaig passar de conya”, evoca mentre mirem i comentem a YouTube alguns dels seus combats més memorables. També m’ensenya un reportatge en què Ricardo Pérez, el seu vell amic i entrenador, destaca que el cas del Javi és un dels més bèsties de coratge i instint de superació que ha vist mai. Va guanyar els campionats de Catalunya i d’Espanya de kickboxing ben sobrepassats els trenta anys, quan suposadament ja era gran per aconseguir-ho. Va combatre també a la final europea, però la va perdre als punts.
Van ser tres anys a tot drap, pujant al ring amb l’adrenalina a mil per hora, convertit en una estrella que signava autògrafs i concedia entrevistes. Va ser una carrera curta però viscuda i degustada a glops llargs. No va ser fins als vint-i-set anys que es va decidir a començar a entrenar-se seriosament, empès pels amics, convençuts que podia traspassar el llindar de qui es conforma a fer d’espàrring, a ajudar els altres a progressar, a mantenir-se sempre en un discret segon terme.
Defugint la mítica
Ell defuig la mítica i també l’excessiva glorificació de l’esport que li té el cor robat. Simplement li agrada, viu per a això i intenta transmetre la seva passió a tothom que s’hi presta. Quan va baixar definitivament del ring, tenia clar que volia continuar vinculat a aquest món. Juntament amb dos socis, va muntar un gimnàs per ensenyar a boxejar. Cada dia fa quatre classes, una al matí i tres a la tarda, a alumnes de totes les edats, des de professionals que es preparen per a combats fins a aficionats que volen mantenir-se en forma. Però té una especial predilecció: els joves. “Als deu anys són esponges, ordinadors en blanc que ho absorbeixen tot”, concreta. Quan són un pèl més grans, a la sagrada pàtria de l’adolescència, estan més viciats, còmodament escarxofats a la poltrona del sedentarisme, enganxats al mòbil i als videojocs tot el dia. Té la sensació que els nens ja no surten a jugar al carrer, ja no van al parc a córrer i a fer el tabalot. Reconeix, a més a més, que alguns dels seus alumnes són joves amb certs problemes de disciplina i poca capacitat d’empatia que, quan creuen la porta del gimnàs, canvien el xip.
Als cinquanta anys acabats de fer, el Javi continua pujant al ring sovint. Ja no combat, però encara té el cuquet. Es manté en forma per poder entrenar i preparar professionals que volen arribar lluny, tal com va fer ell. Admet que els genolls a vegades li grinyolen i que després de participar en una sessió d’entrenaments de màxima exigència necessita un parell de dies per poder recuperar-se del tot. “Ells l’endemà ja estan frescos com una rosa!”, diu fent broma. A més d’entrenar-los, a vegades també els ha de fer de psicòleg perquè la vida que han triat requereix una dedicació quasi exclusiva i no sempre és fàcil que la família ho accepti de bon grat.
Abans d’entrar a la sala on hi ha el ring i els sacs penjant del sostre, hi ha penjades fotos i trofeus del Javi -“els meus records”-, de la seva època de màxima esplendor. També un pòster de Rocky i un de Muhammad Ali boxejant amb Joe Frazier. Imatges, icones, inspiració.
