EL GRAN CARNAVAL
Misc 28/04/2019

‘Vengadores’, l’emoció que no s’extingeix

Les llàgrimes d'emoció veient l'última pel·lícula dels Avengers

i
Toni Vall
2 min
‘Vengadores’, l’emoció  que no s’extingeix

L’emoció és un intangible, una cosa que passa quan passa, que no pots preveure i encara menys controlar. L’emoció de quan un vers et colpeix, quan una novel·la et commou més i més a cada pàgina que passes i quan una pel·lícula, en arrencar el seu terç final, fa que el cor se t’acceleri i els ulls se t’humitegin. Al cinema de John Ford se l’acusava de militarista però jo veig La legió invencible o Fort Apache o Cors indomables i quan arriba el Setè de Cavalleria, quan John Wayne salva un soldat malferit o Henry Fonda lluita per poder sobreviure, no és militarisme el que detecto sinó mirada profunda sobre l’ànima humana, sobre la seva complexitat, contradiccions, misèries i grandeses.

Pensava en això l’altre dia mentre veia Vengadores: Endgame. Hi ha un moment, quan s’enfila el terç final del film, en què un parell de llàgrimes, denses i molsudes, van brollar-me de l’ull. No eren llàgrimes de tristesa sinó d’emoció. Emoció perquè acabaven de comparèixer els bons -estic esquivant els espòilers- i es flairava el final d’aquesta saga tan especial, d’aquesta mena de pel·lícula riu, feta d’episodis durant una dècada. Una experiència fílmica singular, arriscada, en certa manera fins i tot subversiva. Un castell de sòlids fonaments fílmics que substancia la força descomunal de l’univers Marvel. Que dona fe d’aquesta creació de l’univers del còmic, de la vinyeta entintada i acolorida, aquell univers encara menyspreat per ignorants i talibans.

L’emoció de Vengadores és l’emoció més primària i autèntica. L’emoció de veure guanyar els bons, de veure que l’imperi del mal claudica. És l’emoció de quan vèiem Son Goku guanyant els seus arxienemics i Musculman atonyinant els adversaris del torneig d’arts marcials. És l’emoció dels dibuixos animats que vèiem de petits. L’emoció de presenciar l’arribada de Willy Fog a Londres i certificar que ha complert la promesa de fer la volta al món en vuitanta dies. L’emoció d’Indiana Jones vencent els nazis, ridiculitzant-los, fent-los perdre totes les jugades.

En temps de Mourinho, l’emoció era que el Barça guanyés el Madrid. Que els bons tapessin la boca als cínics, als mesquins, als que jugaven brut i no tenien escrúpols ni tan sols per dissimular. El futbol, com a espectacle, va cremar aquells dies els seus últims cartutxos. O com a mínim així m’agrada pensar-ho i relatar-ho. L’emoció no s’explica, tan sols brolla. No es pot categoritzar ni etiquetar. Tampoc es pot intel·lectualitzar ni envasar al buit. És possible emocionar-se amb el cinema d’autor més sofisticat i amb el blockbuster més tronat. I qui digui que això no és així, senzillament menteix. Això no té res a veure amb l’elitisme ni amb l’art popular, ni amb l’alta o la baixa cultura. Té a veure amb com som, com sentim, amb els estats vitals i emocionals que travessem. I amb com les pel·lícules ens travessen a nosaltres.

stats