RETRAT DEL NATURAL
Misc 21/11/2015

La millor feina del món?

Quique Bassat Orellana, pediatre i investigador

i
Toni Vall
4 min
La millor feina del món? Quique Bassat Orellana

BarcelonaUn 40% de la població de Manhiça (Moçambic) està infectada amb el virus de la sida. L’any 2004, en el primer dia de la seva llarga estada allà, el doctor Quique Bassat va haver d’atendre un nadó prematur que acabava de néixer i estava en estat molt greu. Tant ell com la seva mare eren portadors del virus. Mentre l’atenia, una de les agulles amb què li havia fet cures li va travessar el dit polze de la mà. L’accident no va anar a més però el nen va acabar morint. Va ser un primer dia de feina colpidor que li va permetre fer-se càrrec, amb una sacsejada de realitat, d’on era i què hi havia anat a fer. “No penses en què et pot passar a tu, sinó en com pots arreglar el que tens al davant”, amb aquest senzill i eloqüent pensament resumeix la motivació que el va portar a l’Àfrica. Un pensament que portava incorporat a dins des de molt jove i que amb els anys ha anat canviant, matisant-se i enriquint-se a còpia de guanyar experiències, de sumar motius de satisfacció per una feina sobre la qual no té cap dubte: “És la millor feina del món”.

El doctor Bassat és pediatre i avui en dia dedica la major part de la seva activitat a la recerca sobre les millores de la medicina i la prevenció de malalties a l’Àfrica. Un cop al mes viatja a Moçambic per estudiar sobre el terreny la possible eradicació de la malària, històricament una de les malalties més assassines al continent. També hi treballa en estudis i assajos clínics per millorar el diagnòstic de la causa de mort. Una tasca a la qual ha dedicat anys de feina i que considera fonamental, ja que a les zones rurals africanes el tradicional mètode de l’autòpsia -el més universal i fiable- no és factible per la manca de recursos. Així doncs, ell i el seu equip han desenvolupat un sistema menys invasiu amb agulles de biòpsia que permeten treure teixits per analitzar i poder concloure amb força efectivitat sobre els motius d’una mort. És un mètode que ha provocat una petita revolució mèdica a la zona i de la qual el doctor se sent molt satisfet. La seva relació amb l’Àfrica és d’una intensitat infreqüent i li ve de lluny.

Als dotze o tretze anys, quan hi va anar a fer turisme amb la família, se li va encendre una llumeta i va decidir que era allà on volia treballar. La medicina semblava la millor de les opcions possibles. Mentre estudiava la carrera, la decisiva coneixença del doctor Pedro Alonso, que feia recerca mèdica a l’Àfrica, li va injectar la vocació definitiva i va decidir apuntar-se a Metges Sense Fronteres. “No”, li van etzibar. Li mancava formació i experiència per poder embarcar-se en un repte tan exigent. Llavors va decidir que la millor especialització era la pediatria i durant el tercer any de residència a la Vall d’Hebron va sorgir la gran oportunitat: quatre mesos d’estada a Moçambic per participar en un assaig de vacunes de la malària. Va suposar, no cal dir-ho, una capbussada brutal en la realitat d’un indret molt necessitat d’ajuda i d’investigació i també l’entrada en contacte amb la branca que sempre li ha interessat més: la malaltia pediàtrica greu, un camp en el qual sempre es pot innovar i al qual mai es destinen els recursos suficients.

L’únic de la família

Què és més útil, regalar un peix o ensenyar a pescar? Aquest tòpic recurrent és en l’arrel de les motivacions metamòrfiques del doctor Bassat. I és que, després d’un temps dedicat a l’assistència hospitalària, a rebre malalts i intentar curar-los, va veure clar que la recerca era el terreny al qual volia dedicar la major part dels seus esforços. És aquí on ha detectat els motius més intensos de satisfacció, de sentiments vinculats amb la utilitat, amb el servei al bé comú i amb la realització personal. A l’Àfrica el 99% dels casos que tracta un metge tenen a veure amb malalties mortals. A Moçambic hi ha 1.200 metges per vint-i-cinc milions d’habitants. En quatre anys de pediatre a la Vall d’Hebron va veure morir una quinzena de nens. A Moçambic, un o dos cada dia. Les regles de tres es fan soles.

Amb la sola excepció d’un oncle avi, el doctor Bassat és l’únic metge de la família. El seu pare, el publicista Lluís Bassat, i en general tota la seva família, saben que la seva és una vocació infreqüent que l’ha portat a una forma de vida especial. Per exemple, a decidir, quan els seus fills bessons tenien un any, que calia marxar a viure a Moçambic durant dos anys i mig. Ara, ja des de Barcelona, no es cansa de lloar les virtuts i la necessitat de la recerca. Defuig qualsevol ombra de paternalisme vinculada amb la imatge del metge blanc que se’n va a curar negrets. Li agrada explicar que la ciència és evolució, progrés i civilització. També que la seva és una feina dura perquè el posa en contacte amb la pobresa, la desgràcia, el desarrelament, la fam i la mort. Regalar un peix a un nen que passa gana no soluciona res. Però provoca una intensa satisfacció aconseguir que un infant moribund marxi curat a casa dos dies després d’haver-li donat un parell de pastilles. No té dubtes i se li il·lumina la cara quan ho afirma: la seva és la millor feina del món.

stats