Ivan Telefunken: El passejant dels dies

BarcelonaDes de la bonica i prosaica acció de passejar l’Ivan ha construït la seva manera d’entendre el món, l’actitud amb la qual li agrada contemplar el pas dels dies. No ha pensat mai a tenir una carrera professional, només pensa en passejos. “Tenir una carrera deu voler dir que et proposes arribar a algun lloc, que tens una fita”, i queda clar que aquesta no és la seva filosofia. Li pregunto què volia ser de petit amb l’esperança que aparegui la música. I no: ell de gran volia ser baixet, gordet i calb. Només ha aconseguit l’últim dels propòsits.

Té dos cognoms com tothom -Martínez Fierro- però si et pots dir Telefunken, ¿per què desaprofitar-ho? Té una explicació: el seu grup de música -format pels amics de tota la vida- es diu Don Simón y Telefunken. N’hi ha prou, doncs, manllevant el cognom i llestos. El dia de Nadal van actuar a Valls, el seu poble, on sempre torna encara que faci cinc anys que està més o menys establert a Barcelona. Hi va venir perquè a la Filmoteca hi feien un cicle de Werner Herzog, que li encanta. Llàstima que quan va acabar de fer la mudança el cicle ja s’havia acabat.

A Tarragona hi està molt bé però només caminant una estona s’arriba a la carretera i és molt avorrit. A la capital, en canvi, hi ha més espai per passejar. Li sembla que Barcelona és molt més artificial i ja li va bé, perquè així no s’oblida mai de com és d’artificial la societat. Saber-ho és, per a ell, la millor manera de no prendre-se-la seriosament. Ara viu just a sobre d’El Molino, al Poble-sec, un barri que encara conserva rampells d’autenticitat, i hi està molt a gust. M’explica que hi ha una plaça on de tant en tant veu baralles però es queda més tranquil quan les velletes del barri intervenen per posar-hi pau.

Fa temps va viure al Born i ho recorda com un festival de l’artificialitat, un parc temàtic amb semblances més que raonables amb Port Aventura, al costat de casa seva. Sap molt bé de què parla, hi va treballar cinc anys enfundat en disfresses de la Pantera Rosa, Popeye, la Betty Boop, l’Home Llop i un ós panda. Feia d’animador infantil i li encantava veure els nens il·lusionats. Una sensació que no dista gaire de la que experimenta avui quan detecta adults captivats pel poder hipnotitzador de la música.

Aquest va ser un do matiner, precoç, sorgit com un bolet. No sap ni una nota musical però es posa a tocar i el que surt li agrada. Sap tocar “coses amb cordes i amb tecles”. També va fer de delineant en una empresa industrial de Valls i, no us penseu, això tampoc ho va estudiar. No costa deduir que estudiar no li agradava gaire. L’atreviment ha sigut sempre un bon aliat, un company de viatge ben associat amb l’anar fent, anar tirant i gaudir mentrestant de tot el que es pugui: “La de coses que no fem perquè no les provem, perquè no ens hi atrevim i pensem que farem el ridícul”.

Telefunken sona bé

És fàcil trobar l’Ivan dalt de l’escenari tocant a la banda de Pascal Comelade, Pau Riba o Albert Pla. Acaba de participar també en un disc amb l’Enric Casasses. Amb ells té una molt bona amistat i va fent bolos sempre que el criden. “Ets un professional de la música”. “No, sóc pobre, sempre ho he sigut”. De tant en tant algun amic amb bona fe li recorda que ja té una edat -n’acaba de fer quaranta- i que, ja se sap el que diuen, podria anar decidint què vol ser de gran. “Millor! -els respon sempre-. Ja em queda menys”. El trajecte del passejant també l’ha portat a fer d’actor a la pel·lícula d’Isaki Lacuesta Murieron por encima de sus posibilidades, una experiència bonica -“Estàvem amb uns quants amics i algú anava filmant”- que el va portar a visitar El hormiguero juntament amb la Carmen Machi per fer-ne promoció. Va ser una experiència poc edificant. Aquell dia en portava tres sense dormir perquè acabava de trencar amb la seva parella i l’únic que volia era ficar-se sota el llit. Per sort no es va veure a si mateix. No té tele des de fa molts anys. No li agrada gens. Li fa por, de fet. Quan va deixar de tenir tele també es va veure obligat a deixar les seves feines d’oficina: “Si no tens tele sembla que els temes de conversa s’esgotin i ja no queda res de què parlar amb la gent”.

Dir-se com es deia aquell vell televisor mastodòntic té alguna cosa de paradoxal i revelador. Telefunken sona bé. És un nom artístic amb ganxo. Ens hem trobat alguna vegada passejant pel Mercat de Sant Antoni -“És molt més maco que el Macba”-, un indret de trobades i troballes, d’andròmines i paper vell. Parlem del que ens agrada i ens disgusta, dóna gràcies per no tenir cap Mango ni cap Zara instal·lats a l’habitació de casa i m’explica que els de la CUP li cauen bé. Les tres últimes eleccions no ha votat perquè no coneixia ningú de les llistes i ¿com és possible votar algú que no coneixes?

Ens acomiadem davant d’El Molino. Jo agafo el metro i ell continuarà amb el seu passeig. Seguiran sonant melodies poètiques, vells sons que travessen murs infranquejables i repiquen sobre la consciència d’estar vius.