BarcelonaLa Brigitta no para quieta. Fa i desfà sense demanar permís, és llenguda i inquieta, sempre té la rèplica a punt, sempre està llesta per a l’acudit i el doble sentit. Va amb el seu pal de selfies a tot arreu i no se li escapa res. De tot en treu suc i s’enfarina amb tots els sidrals que pot. Tant li fa dir un disbarat a un polític com quedar-se a gust amb qualsevol passavolant que se la queda mirant amb insolència. La Brigitta Lamoure no es cansa de caminar, coneix Barcelona a peu de carrer i fa un particular periodisme de proximitat, ara estripat, ara tendre. És la cara més desvergonyida del Selfiematon de Barcelona Televisió, porta perruca rossa o rosa, vestit de lluentons i sabates amb taló d’agulla. Una disfressa, una capa de maquillatge, rímel, una mica de pote i pintallavis extremat. I la llengua llarga. És una façana, un paper, una diversió espurnejant i vidriòlica. L’espectacle sempre ha de continuar i no cal que ningú li expliqui com fer-ho. La Brigitta hi posa el farciment però l’ofici és tot del David Cano Canal, perquè és ell el de sota la perruca.
Es maquilla en només cinc minuts i es desmaquilla en cinc més. La Brigitta és el seu personatge estrella, se l’estima i la cuida, no és barroera ni li agraden les grolleries gratuïtes. Sap que ser picant i atrevit és una bona fórmula però també que el respecte i l’elegància no s’han de perdre mai. Se la va inventar ja fa uns quants anys per animar una festa d’aniversari i l’acompanya des de llavors. Fa cosa d’un any es va unir a la festa desbocada de les Chanclettes al Molino. L’espectacle #dputucool era l’aparador ideal per a la Brigitta. I un trampolí ideal per anar a petar al Selfiematon. “Sóc transformista còmic”, m’explica el David quan li pregunto per la seva professió. Li costa pronunciar la paraula actor perquè li té molt respecte. Ha estudiat per ser-ho però li agrada pensar que mai se n’acaba d’aprendre del tot. Sigui com sigui, s’ha fet a ell mateix a còpia d’escenaris i de carrer, ha forjat la personalitat indomable del còmic a partir de mil i una vivències. Algunes gens fàcils. Però no li provoca recança recordar-les.
Una infància inexistent
“Complicada”, així adjectiva la seva vida familiar. I me l’explica sense embuts. Va ser un fill no desitjat a qui la seva mare -juntament amb dos germans més- va abandonar de petit i es va criar amb el pare i una madrastra. Als vint anys el fan fora de casa i s’ha de buscar la vida. Als vint-i-cinc coneix la seva mare i un dia després se’n separa perquè el feeling és inexistent. Treballant en una residència d’avis coneix per pura casualitat la seva àvia. No té amics d’infància perquè senzillament la seva infància és com si no hagués existit: “Quan veig La Riera i tots els embolics que s’hi expliquen penso que tampoc són tan estranys com a algú li podria semblar”, explica. Em pregunta si crec que la realitat sempre supera la ficció. No crec que hi hagi tanta diferència entre una cosa i l’altra.
Vendre carn a una vegetariana
Ha sigut fruiter, xarcuter, carnisser, venedor de llibres, acompanyant d’avis, peixater, home de la neteja, “secretari personal i vital d’uns empresaris bojos i il·legals” [sic] i administratiu en un taller mecànic. Tot plegat amb el cor sempre posat al món de l’espectacle. Sempre ha sigut el bromista, el còmic, el xòuman d’allà on l’ha portat el vent. Quan era peixater no se sabia el nom dels peixos però improvisava i amb bon humor se n’acabava sortint. Fent de carnisser va aconseguir vendre carn a una vegetariana. I si calia ser de Burgos perquè la clienta burgalesa se sentís més còmoda i comprés més costelles de porc s’era de Burgos de tota la vida i, apa, avall que fa baixada!
Carnisser és l’ofici que l’ha ocupat més temps: dinou anys. Ha passat des d’un Baricentro del Cinturó a l’Intermarché de Miami Platja, a tocar de l’Hospitalet de l’Infant, on resideix quan no treballa a Barcelona. Allà, ja fa sis anys, li va passar una de les millors coses de la seva vida: conèixer el que ara és el seu marit. Al cap de quinze dies de conèixer-lo ja vivien junts i es van casar fa un parell d’anys.
“Mai he estat dins de cap armari”, confessa. Ha sigut activista i lluitador en favor dels drets dels homosexuals, de l’alliberament i la visualització com a passos necessaris i innegociables. Però no li agrada fer-ne militància continuada i tampoc les actituds tancades ni susceptibles, la mirada enquistada en la queixa o el gueto. Tan sols desitja la naturalitat de qui viu la seva personalitat amb el vitalisme màxim.
Als quaranta-dos anys està content del camí fet i de totes les experiències que acumula al cap i a l’ànima. No sempre ha sigut fàcil. De fet, molt poques vegades. La Brigitta ho sap, coneix el David com ningú i no se li escapa cap detall. A ella li he sentir dir: “Apa, conseller, quins ulls!”, a Boi Ruiz. “Nena, quin tipet!”, a Neus Munté, i agafar per la cintura sor Lucía Caram i etzibar-li: “ A ver, hermana, de mujer a mujer ”. I quedar-se tan ampla. Show must go on, Brigitta. No hi ha qui et pari!
