09/03/2015

La vida dins un atrapasomnis en una escola de frontera

3 min
El president de la Generalitat, Artur Mas, i la seva dona, Helena Rakosnik, xerrant amb un grup de nens durant la inaguració de l’escola Betsaida, a Badalona.

BadalonaEls indrets fronterers, allà on s’encreuen els camins reals i imaginaris, posseeixen una poètica especial. S’hi donen cita persones i realitats que, potser sense saber-ho, pertanyen a més d’un lloc. I a tots alhora. L’escola Betsaida és un d’aquests indrets. Administrativament pertany a Badalona, però es troba just als límits que separen el municipi de Sant Adrià de Besòs i Santa Coloma de Gramenet. L’edifici és al carrer de les Monges i en una de les cantonades el rètol del carrer porta el nom de Sant Adrià i en l’altra el de Sant Antoni de Llefià, un dels barris populars i treballadors de Badalona.

La Betsaida és un espai emblemàtic de la ciutat. Maria Mateu, la propietària des del 1964, el va cedir el 2013 al Casal dels Infants, que amb la col·laboració de la Generalitat i l’Obra Social La Caixa, l’ha reformat i reinaugurat fa pocs mesos. Avui és un dia atrafegat perquè se’n fa la inauguració oficial amb la presència d’Artur Mas i altres autoritats. M’expliquen que vindran l’alcalde de Sant Adrià, Joan Callau, i l’alcaldessa de Santa Coloma, Núria Parlon, però que el seu homòleg badaloní, Xavier García Albiol, no hi assistirà, molest perquè no se li ha consultat amb prou temps el dia i l’hora de l’acte. En el seu lloc ve el quart tinent d’alcalde i, de fet, Parlon acaba excusant també la seva presència.

L’escola fa aquella olor clàssica d’escola, barreja del lògic flaire d’humanitat que habita a les aules i del menjar preparat durant el dia. A mitja tarda hi ha bastant moviment de nens amunt i avall. A la classe dels més petits és l’hora dels jocs i a la sala del costat estan preparat el berenar del dia: coca de forner i croissants tallats a trossos. Provoca un cert pudor tafanejar en la seva quotidianitat, fer-los massa avinent la nostra presència estranya. Totes les parets estan decorades amb atrapasomnis, aquell objecte de tradició ameríndia fabricat amb un cercle i una xarxa i adornat amb plomes. Els han fet els nens amb l’ajuda dels seus pares i hi han escrit els seus desitjos per si algun dia es compleixen. Els autors són el Dilan i la Naval, el Nerman i la Kovanio, la Layla i la Sohaib, la Mary i el Christian... Em fixo en alguns dels desitjos: “Vull que guanyi el bé a tot el món”, “Una vida feliç amb la meva filla i el meu marit”, “Que els meus fills siguin importants en aquesta vida”, “Una vida millor que la que tenim ara”. Les cal·ligrafies es veuen deficients i la majoria dels traços insegurs. Però el fons, en fi, no pot ser més clarivident.

Veig que la consellera Neus Munté ja ha arribat i pocs minuts després ho fan Artur Mas i la seva esposa. A l’aula dels petits, s’interessen pels jocs que mantenen la quitxalla entretinguda i Helena Rakosnik parla amb la mare d’un nen que tot just té un mes. La veu cantant la porten el Miquel i la Tània, que són germans i fan de guies de tot el seguici. A la sala d’ordinadors la Rosi ha buscat al Google una foto del molt honorable. “Diries que sóc jo?”, li pregunta ell fent broma. El Miquel és un guia aplicadíssim que, en arribar al pati, desafia el president a fer un parell de cistelles de bàsquet. Mas prova d’encertar d’esquena però la pilota toca al cèrcol i renuncia a agafar el rebot.

Al pis de dalt hi ha les aules dels més grans, que juguen a parxís i escacs. “Quan el rei cau s’ha acabat la partida”, explica el president.

Donar oportunitats

A l’hora dels parlaments, Jaume Giró, director general de la Fundació La Caixa, reivindica la feina social de les entitats bancàries “encara que ara no estiguin gaire de moda”. En el mateix sentit s’expressa Mas, que destaca que encara que no estiguin gaire de moda, si es tracta de multiplicar els recursos dedicats a polítiques socials, tenir La Caixa al costat sempre va millor. Parla també Enric Canet, incansable alma mater del Casal dels Infants del Raval, i Roser Rossell, presidenta de l’entitat. Tots dos recalquen la necessitat imperiosa d’iniciatives, espais i infraestructures per donar oportunitats als que més ho necessiten. L’acte esdevé, de manera espontània, un homenatge a Maria Mateu, que rep les felicitacions i l’escalf de tothom.

Marxo un instant abans que acabin els parlaments. Trec el cap a les aules per última vegada. S’hi escolten veus, algun crit d’entusiasme infantil i una cançó enjogassada. Però estan en calma. Tocava dia de visites, de polítics i d’algun periodista tafaner, però per molt que l’estrany s’entossudeixi a posar-los la tarda cap per avall durant una porció de temps, a la frontera la vida no s’atura. Passa com una exhalació a través d’un atrapasomnis.

stats