Misc 24/08/2020

Mark Dangerfield: “Tots sabem que cal cuidar el cuidador, però en la pràctica no es fa”

Psicòleg clínic, psicoanalista i director de l’Institut Universitari de Salut Mental de la URL

i
Txell Bonet
3 min
Mark Dangerfield: “Tots sabem que cal cuidar el cuidador, però en la pràctica 
 No es fa”

Periodista“Estic des de l’any 94 en salut mental, a Sant Joan de Déu, etc., i he vist molts nanos que quan venen a la consulta no suporten que els diguis que necessiten ajuda i et contesten que ets aquí perquè cobres un sou. Però quan et veuen a la seva habitació, setmana rere setmana, amb ganes de saber a quin joc juguen i quina música escolten, i els demanes que t’ensenyin els còmics que llegeixen i les coses que fan, s’adonen que tens un interès molt autèntic i concret per ells. Ho fem al revés, som nosaltres els que ens desplacem i necessitem la seva ajuda per entendre com viuen i què fa que aquests nois tinguin dificultats agudes per sortir al món. Sentir que l’altre té curiositat per tu facilita moltíssim el vincle, i la quantitat d’informació que obtens és una passada”.

A més de la docència i la consulta, en Mark Dangerfield coordina l’Equip Clínic d’Intervenció a Domicili (ECID) de la Fundació Vidal i Barraquer, que, per ara, treballa a Badalona i Santa Coloma. “Tractem adolescents que quedarien exclosos del servei d’assistència de salut mental. Tant els que es repleguen a casa i no es refien que res de bo arribi d’una relació, i menys amb un professional, com els que són al carrer i, en lloc de desconnectar-se del món, el malestar, l’ansietat i el patiment l’evacuen amb actuacions més destructives o predelinqüents. Amb aquests el que és més interessant és caminar. Perquè toleren molt malament el cara a cara. Fins i tot en adolescents sense tantes dificultats és molt pitjor que un pare digui «Seu, hem de parlar». Val més fer un passeig o xutar la pilota, i anar comentant”.

En Mark vol donar eines per trencar el trauma transgeneracional: “Ho comparo amb un idioma. Tots tenim potencial genètic per aprendre’n qualsevol, però aprenem aquell que predomina al nostre entorn. Amb la gestió de la vida emocional és el mateix. Tots estem predestinats genèticament a viure emocions i a crear vincles, però el tipus de relacions que establim i les seves característiques no és una cosa genètica, té a veure amb els nostres entorns. Un vincle segur amb els progenitors dona millor capacitat de gestió de la pròpia vida emocional i dona menys riscos de trastorns mentals, i els vincles insegurs o desorganitzats donen més risc psicopatològic. Si creixes en una família on els propis pares també han patit adversitats, no han estat ajudats i no han après a relacionar-se de manera diferent, no poden oferir res nou i fan una reedició de la manera com van ser tractats. Això passa en totes les classes socials, i si hi ha precarietat econòmica, també hi ha més patiment. Nosaltres no venim com a salvadors totpoderosos, ni venim per quedar-nos, som facilitadors. No som creadors d’un sistema d’ajuda màgic omnipotent, prenem una posició molt humil, amb moltes ganes de conèixer per establir una relació de confiança. Estar molt disponibles per acompanyar, que se sentin molt entesos en el seu dolor, per poder-lo superar i engrescar-se per la vida. Que aconsegueixen fer vincles sans, tenir més disponibilitat cap a l’ajuda, i que la vivència la puguin generalitzar en el seu entorn familiar i social. Treballem sempre amb les famílies”.

Tot un equip pluridisciplinari, mèdic i d’afers socials es coordina tenint un únic professional clau que fa de contacte amb la família. En Mark posa en pràctica el model AMBIT, per “donar suport a l’impacte emocional viscut pel company. Pensem junts. En teoria tots sabem que cal cuidar el cuidador, però en la pràctica no es fa. El quid és aconseguir donar sentit a tot allò que et colpeix”. Fora d’aquest programa ECID, en Mark va viure un cas d’abusos sexuals produïts dins la mateixa família, i repetit en diferents generacions, que el va afectar, ja que les víctimes volien suïcidar-se. “Són moments en què penses «Jo plego, no puc amb això», però precisament aquesta història em va empènyer a iniciar la tesi doctoral, i tot plegat va prendre sentit”.

stats