Una tarda de la setmana passada, a Jerusalem, un periodista italià em va comunicar que havia arribat a Itàlia una nota d'agència en què es deia que durant la conferència de premsa del matí jo havia dit que Berlusconi era com Hitler, i que alguns representants acreditats del grup governamental ja havien fet algunes declaracions sobre la meva declaració "delirant", que segons el seu parer ofenia tota la comunitat jueva (sic). La comunitat jueva, per la seva banda, sembla que tenia altra feina, perquè l'endemà al matí alguns diaris israelians van incloure cròniques extenses d'aquella conferència de premsa (el Jerusalem Post , amablement, fins i tot hi dedicava una obertura en primera plana i la tercera plana gairebé sencera), però Hitler no s'hi esmentava, més aviat s'estenien parlant sobre les veritables qüestions que s'havien discutit. A cap persona sensata, per molt crítica que fos en relació amb Berlusconi, se li acudiria comparar-lo amb Hitler, ja que Berlusconi no ha desencadenat un conflicte mundial de 50 milions de morts, no ha massacrat 6 milions de jueus, no ha tancat el Parlament de la República de Weimar, no ha constituït unitats de camises brunes i SS, i així podríem seguir dient. Què havia passat, doncs, aquell matí?
Molts italians encara no s'han adonat de fins a quin punt el nostre primer ministre està desacreditat a l'exterior, tant que, en respondre a les preguntes dels estrangers, de vegades fins i tot ens veiem induïts a defensar-lo, per amor a la bandera. Un inoportú pretenia que jo digués que, com que Berlusconi, Mubàrak i Gaddafi eren refractaris a dimitir, Berlusconi era el Gaddafi italià. Evidentment vaig haver de respondre que Gaddafi era un tirà sanguinari que disparava contra els seus compatriotes i que havia arribat al poder amb un cop d'estat, mentre que Berlusconi havia estat elegit legalment per una bona part dels italians ("desgraciadament", vaig afegir). Per tant, si ens entestem a establir analogies, també podríem comparar Berlusconi amb Hitler només perquè tots dos van ser elegits legalment. Reduïda ad absurdum la hipòtesi imprudent, vam tornar a parlar de coses serioses.
Quan el col·lega italià em va explicar allò de la nota d'agència, va dir amb un cert fatalisme: "Ja ho saps, el periodista ha de treure la notícia encara que estigui amagada". No hi estic d'acord: el periodista ha de donar la notícia quan existeix de debò, i no pas crear-la. Però això també és un signe de la situació provinciana en què es troba Itàlia: no interessa, posem per cas, si a Calcuta s'està debatent el destí del planeta, sinó només si a Calcuta algú ha dit res a favor o en contra de Berlusconi.
Un aspecte curiós d'aquest assumpte, com vaig comprovar en tornar a casa, és que en tots els diaris en què se'n parlava, les meves presumptes declaracions, posades entre cometes, procedien de la nota d'agència original, en la qual es deia que jo havia definit la meva ràpida al·lusió a Hitler com una "paradoxa intel·lectual" o que havia al·ludit a la comparació "intel·lectualment parlant". Potser en estat d'embriaguesa podria comparar Berlusconi amb Hitler, però ni tan sols en el màxim nivell d'alcoholèmia faria servir expressions insensates com ara paradoxa intel·lectual o intel·lectualment parlant . A què s'oposa la paradoxa intel·lectual? A la manual, a la sensorial, a la rural? No es tracta d'exigir que tothom conegui fil per randa la terminologia de la retòrica i de la lògica, però, sens dubte, paradoxa intel·lectual és una expressió d'analfabet, i aquell que pensa que els altres diuen coses intel·lectualment parlant , òbviament acostuma a parlar pedestrement. Això vol dir que el contingut de la frase entre cometes havia patit una manipulació tosca.
A partir d'un material tan francament dolent, s'ha iniciat una virtuosa campanya d'indignació per difamar, com és costum, aquells que no estimen el nostre primer ministre i porten mitjons turquesa. Però ningú no ha observat, si més no, que no és possible comparar Berlusconi amb Hitler perquè Hitler va ser notòriament monògam.
