Les meravelles de Ramon Llull
Són nombroses les obres de Ramon Llull (1232/3-1316), aquest polifacètic geni mallorquí, i prou importants, com han assenyalat els diversos estudiosos de la seva figura. Enguany se celebra el setè centenari de la seva mort i hom tindrà la possibilitat de llegir més fàcilment alguna de les seves obres, totes elles sintetitzades en “un i molts llibres” o en “el millor del món, contra els errors dels infidels”. Aquesta va ésser una de les dèries, del seu personal i triple ideal: 1) exposar-se a donar la seva vida per Crist; 2) escriure un llibre extraordinari per poder convertir els infidels, i 3) convèncer el Papa i els reis cristians per crear monestirs (evangèlics i apostòlics) on persones adequades aprenguessin les llengües dels infidels (especialment l’àrab) per predicar-los, després, l’evangeli. La celebració també ens permetrà descobrir alguna nova biografia, a banda de la seva clàssica autobiografia, dictada per ell mateix als cartoixans de París, Vida coetània.
La importància de la seva obra i del que es deriva del seu pensament, el lul·lisme, ha estat pregona i s’ha escampat durant segles per diversos països d’Europa, com bé ens ha exposat l’historiador de la cultura Miquel Batllori, SI. Els seus estudis sobre el lul·lisme a Itàlia (val la pena recordar que l’obra completa batlloriana aplega 20 volums), on personatges com Pico della Mirandola s’entusiasmen amb l’obra del Doctor Il·luminat, o la paternitat lul·liana de la combinatòria occidental arriba fins a Giordano Bruno o Leibniz, són exemplars i encara del tot fonamentals. És interessant comprovar les nombroses ciutats de tot el món (més de dues-centes) on es troben molts dels manuscrits de les obres d’en Llull. També n’hi ha a Roma, la Ciutat Eterna.
Una ciutat on el pare Batllori va passar mitja vida. També hi ha viscut intensament l’historiador de la cultura, seguidor i amic seu Josep Maria Benítez i Riera, resident a la Pontifícia Universitat Gregoriana, de la qual fou degà de la Facultat d’Història. Amb el pare Benítez vàrem idear un qüestionari, Imago Mundi, per poder realitzar després el llibre 31 jesuïtes es confessen / 31 jesuitas se confiesan (Empúries, Península, 2003). Al pròleg que escriu el pare Benítez en l’esmentat llibre, ens recorda que el raonament que sant Ignasi proposa com a “principi i fonament” dels seus Exercicis espirituals ens diu: “L’home és criat per lloar, reverenciar i servir Déu Nostre Senyor, i per mitjà d’això salvar la seva ànima; i les altres coses sobre la faç de la terra són criades per a l’home, i perquè l’ajudin en la prossecució de la finalitat per a la qual és criat...” El que més ens sorprèn, però, és el que diu tot seguit el pare Benítez: “Aquestes intuïcions pregones ja les havia formulat, sintèticament, Ramon Llull en el pròleg del seu breu tractat Liber de mille proverbis, a inicis de l’any 1300, quan escriu: «Cum homo sit creatus ad cognoscendum et amandum et memorandum et honorandum et serviendum Deo, ideo facimus haec mille Proverbia, ut cum ipsis demus doctrinam, qualiter homo sciat habere se ad finem, ad quem est creatus». Que en la seva versió catalana, Llull ens diu: «Con l’Hom sia creat per conexer é amar é membrar é honrar è servir Deu, per assó fem aquests Mill proverbis, ab que donem doctrina, com Hom se sâpia haver en la fi, á la qual es creat»”. Aquesta visió dialèctica de la relació Déu-home és una de les meravelles de Llull, segons el pare Benítez. Afegim nosaltres, doncs, que el que diu sant Ignasi de Loiola, més de dos segles després, és pràcticament idèntic al que va dir en Llull!
Ara bé: si nosaltres substituïm d’aquest “conexer é amar é membrar é honrar é servir Deu” la paraula Déu pels sintagmes el proïsme, l’altre, el pròxim, els éssers humans en definitiva, veurem com bona part de la humanitat pot estar d’acord amb la seva pràctica i dedicar-se en aquest món entròpic a conrear, amb més o menys passió, la generositat, la comprensió, la solidaritat, l’honestedat, la justícia social, el respecte per la natura i l’ésser humà i la seva defensa.
Són actituds i capteniments dels quals es parla ben sovint arreu, ateses les difícils condicions que travessa la humanitat en aquest món (on hi campa la prepotència del Mal, la impossibilitat d’aturar el Temps i moltes disfuncions estructurals creades pels mateixos humans). Una de les veus que en el nostre context europeu defensen amb més contundència un necessari canvi radical és el papa Francesc. Si s’escau, aviat, que faci una visita al nostre país, tal vegada podria fer esdevenir un púlpit per als seus discursos la renovada cova de Sant Ignasi a Manresa, molt a prop de Montserrat. Fou precisament a Manresa, a cavall dels anys 1522/23, on experimentà Iñigo de Loiola (fundador de la Companyia de Jesús, orde del papa Francesc) “aparents experiències místiques”, molt semblants a les de Luter al castell de Warburg (1521/22) o les de Ramon Llull a la muntanya de Randa, on va anar a practicar la contemplació. Sempre hi ha una muntanya a les envistes, com deia el Pseudo-Apol·lodor, mentre comentava el contingut de la seva famosa obra Biblioteca. Sense pretendre arribar al paroxisme lul·lià, proper de vegades a la il·luminació, escoltar i practicar segons quines paraules -senzilles, pregones i vertaderes- esdevé cada vegada més necessari de cara a poder preservar les “limitades meravelles” que encara ens acomboien.
