Invitació a repensar “el procés”

M’agradaria compartir unes reflexions sobre el que s’anomena “el procés”, per si poden ser d’utilitat en el debat que es desenvolupa a Catalunya, des de fa temps, i per fortuna d’una manera molt civilitzada. I començaré a fer-ho, encara que pugui estranyar, parlant de les negociacions que des de fa quatre anys es fan a Colòmbia amb la guerrilla de les FARC, de manera formal i oficial, després d’una llarga etapa exploratòria.

Quan el president de Colòmbia, Juan Manuel Santos, va anunciar en públic que començava un procés de negociació formal amb les FARC, va cometre la imprudència de dir que les negociacions haurien d’estar enllestides en un any. Santos va ser prou intel·ligent per adonar-se del seu error, i va rectificar al cap de poques setmanes. I no va posar data límit, que és el més prudent, tot i que va advertir que tampoc acceptaria un termini etern. Explico això perquè, a Catalunya, les forces sobiranistes han plantejat un procés de 18 mesos, un número molt concret i precís. I això, crec, és un gran error, per un motiu ben clar: la seva curta durada, que obliga a fer les coses (no entro ara a valorar-les) de pressa i corrents. Coses que són d’una gran magnitud, plenes d’entrebancs i imprevistos, i que seran atacades per molts llocs. Com en el procés de pau a Colòmbia, hi ha coses que el sentit comú aconsella fer amb el temps que faci falta, sense especificar els mesos o els anys, encara que també s’hagi de dir que el procés preparatori no serà etern. Per tant, i és la primera reflexió, calma i temps.

Encara falta un 20% o 25% de votants del sí per dur a bon terme el nou estat, i se’ls ha de seduir amb polítiques

La segona qüestió que voldria exposar és, al meu parer, la més important, i té a veure igualment amb les experiències de processos de pau, de transicions polítiques i de grans canvis d’arquitectura política. Es refereix al que anomenem “majories suficients” o “àmplies majories” per dur a terme determinats projectes que impliquen, per una banda, ruptura i desconnexió, i, per l’altra, construcció d’una nova manera de viure i de fer política, amb una estructura institucional nova, en el nostre cas, mitjançant un nou estat. A Catalunya es van plantejar unes eleccions plebiscitàries en què només el 48% de les persones votants van optar per la independència, sense entrar a debatre, en aquell moment, el tipus de país que es volia construir, que és un altre tema importantíssim, que només ara es comença a discutir, i que, aviso, no es pot fer ni en quatre dies ni amb poca gent, per molt capacitada que sigui. Però torno al començament d’aquest apartat, quan deia que si no s’arriba a una àmplia i clara majoria que no depengui de conjuntures polítiques o de la creació de noves formacions polítiques engrescadores i amb programa, no és factible una ruptura sense anar directes al precipici. Em refereixo, doncs, a la necessitat de depassar llargament el 50% dels vots, per arribar més enllà del 60% i, idealment, als dos terços. Crec, honestament, que és l’única garantia per fer una desconnexió amb garanties de continuïtat i amb plenitud democràtica. Però per arribar al 60% o al 66% calen uns anys més (de nou, el temps), si és que el vot independentista continua creixent, cosa que no és gens segura, a partir de les referències de les últimes eleccions generals i dels sondejos d’opinió més recents. Per tant, la segona gran recomanació que faria és esperar a tenir aquesta àmplia majoria, que ara no es té.

Una tercera gran qüestió és la del dret a decidir i la reclamació d’un referèndum a Catalunya. Sobre aquest punt, tan democràtic, sí que ja existeix una amplíssima majoria a favor de fer-lo, encara que es pugui perdre. En un país com el nostre, amb tanta història, llengua pròpia, trets diferencials i més de dos milions de persones que ja van participar en una consulta plena d’obstacles i judicialitzada, sembla evident que la població mereix ser consultada sobre el seu futur, ni que sigui de manera no vinculant. Però, mirant al País Basc, apunto la importància que hi ha tingut sempre, en les enquestes d’opinió, la possibilitat de, juntament amb el sí i el no a la independència, la possibilitat de dir “depèn” (ni més ni menys que un terç de la població basca ha optat moltes vegades per aquesta opció), que interpel·la directament la manera de fer les coses (la metodologia, per entendre’ns), el ritme, les condicions, la concreció del projecte, la seva viabilitat econòmica i política, els pros i contres de tot tipus, en definitiva, que és el que intento reflectir i on intento insistir en aquesta reflexió.

Amb qualitat democràtica i noves prioritats socials podem aconseguir el 60% de vots que calen per al nou estat

I mentrestant, què?, em podeu preguntar. Doncs ho està dient molta gent. Construïm un país més just i democràtic, amb el que ja tenim de potencial social, i el que hauríem de tenir, especialment en el terreny econòmic i de respecte cultural i lingüístic, si fem una bona negociació amb els possibles nous inquilins de la Moncloa. Comencem a dissenyar i fer realitat la “Catalunya nova” i de / per a tothom, encara que amb recursos insuficients, i deixem que el temps, no l’eternitat, sedueixi aquest vint o vint-i-cinc per cent de les persones que encara falten per dur a terme aquest projecte de nou estat. I la seducció no vindrà per paraules boniques, sinó per noves polítiques que estiguin al servei de la gran majoria de les persones, i no d’unes poques. Amb qualitat democràtica i noves prioritats en l’àmbit social podríem construir una nova societat que vegi que les noves institucions estan al seu servei, sense partidismes. I si això es fa, de ben segur que en un futur no gaire llunyà, si a la resta de l’Estat les coses no funcionen així, hi haurà aquella àmplia majoria, necessària, per dir adéu, atès que nosaltres ja haurem començat i tastat un nou projecte, tan diferent, que requereix la famosa desconnexió. Ara, crec, toca esperar, frenar “el procés” tal com està plantejat i buscar les majories necessàries fent la feina ben feta.