17/06/2018

Repensar el mandat de l’1-O

4 min

Analista sobre pau i conflictesTot i sabent que el que diré pot anar a contracorrent de la majoria de persones que llegeixen aquest diari, voldria fer una reflexió en veu alta, i de manera molt respectuosa, sobre alguns aspectes del que va passar en el referèndum de l’1 d’octubre del 2017 i les seves derivacions.

Tothom sap que aquest referèndum va ser declarat il·legal per l’Estat, i que el 7 de setembre anterior el Tribunal Constitucional va votar en contra de permetre’l. No va ser, per tant, una consulta acordada ni permesa. En conseqüència, la major part de la gent contrària a la independència no va participar en l’esmentat referèndum. D’aquests, només hi van participar unes 178.000 persones, el 7,8% dels votants, mentre que a les eleccions del setembre del 2015 i del desembre del 2017 els no partidaris de la independència, que sí que van anar a votar perquè eren legals, van treure 2 i 2,2 milions de vots, respectivament. Tothom sap, també, que en els últims anys la població catalana favorable a la independència està estabilitzada en el 48%, i sembla que és un sostre que no s’incrementarà a curt termini.

El referèndum de l’1-O es va fer en un context ple de dificultats, i en alguns col·legis electorals amb una repressió policial brutal i injustificada davant de gent pacífica que només volia dipositar el seu vot, encara que fos il·legal per a l’Estat. Amb tot plegat, i les nombroses imatges recollides aquell dia ho mostren, els fets de l’1-O van ser vistos per una mica més dels dos milions de persones favorables a la independència com una gesta heroica, valenta i èpica, i no soc ningú per contradir-ho: sempre m’ha merescut un enorme respecte i admiració el que es va fer. Dit això, també he de recordar, com deia abans, que les condicions d’aquell dia només convidaven que majoritàriament anéssim a votar els partidaris del sí, com així es va comprovar al desembre, quan dos milions més de persones catalanes es van manifestar a favor del no. Estem parlant de molta gent, molta, massa per no tenir-la en compte. I ho dic, ho he de fer, perquè dels fets i resultats d’aquell dia se n’ha extret un “mandat popular” per proclamar poc després la República i, ara, per restituir-la tan aviat com sigui possible. El president Torra ho ha dit clar, i va en consonància amb el que han estat repetint des de fa mesos els partits independentistes.

La reflexió que em veig obligat a fer per a aquest 48% de la població catalana és que els mandats populars són només els que es deriven de plebiscits fets de manera legal, amb igualtat de condicions, on tothom se senti convidat i interpel·lat a participar, amb una alta participació i amb uns resultats de majories força àmplies. Aquestes condicions no es van donar l’1 d’octubre, però sí el 21 de desembre -menys l’últim aspecte-, amb una altíssima participació i un resultat d’una mica menys del 48% favorable al projecte independentista. De nou, es tracta de molta gent, cosa que hauria de fer pensar a l’Estat que alguna cosa passa a Catalunya perquè tanta gent vulgui desconnectar d’Espanya, però mai es pot dir correctament que el que vota un 48% de la gent hauria de ser considerat un “mandat popular” quan el 52% restant pensa d’una altra manera i no se la considera rellevant, i menys mandatària.

Crec, per tant, que el discurs independentista comet un immens error quan creu que el que pensen molts, tot i no ser majoria, és el discurs i el desig de tot el poble català, que són tots, uns i altres, sense excepció. I com que estem tan dividits en aquest tema, no hi ha “mandat” per fer aquesta ruptura tan abrupta. No és democràtic parlar en aquests termes, i menys en qüestions que requereixen àmplies majories, ja que no estem parlant de si en un solar municipal hi posem una cosa o una altra, que es pot fer per majoria simple entre el veïnat, sinó d’un procés de secessió, que històricament acaba molt malament, de la pitjor manera imaginable, quan no es fa de mutu acord entre les parts, i amb tot el país al darrere, però de veritat, no amb la meitat. Som lluny d’aquest escenari, i caldrà tenir paciència.

Oriol Junqueras va dir, no fa gaire, que caldria buscar àmplies majories per dur a terme aquest tipus de projecte. M’agradaria que ell mateix, i els seus, ampliessin el discurs i expliquessin el que això comporta en la manera de fer la política catalana. Si es tracta d’esperar un futur que no sabem quant durarà, mentrestant haurem d’acceptar, millorar i incrementar l’autogovern en el marc legal vigent, que és possible, i incrementar el benestar de la gent, de tota, que és diversa i plural, i que ho seguirà sent en el futur immediat. Crec honestament que no hauríem de continuar alimentant mites en fals o continuar parlant d’“un sol poble” i d’un “mandat” que encara no existeix. En política cal atenir-se a la realitat, encara que no coincideixi amb els nostres somnis, que evidentment podem continuar tenint i han de ser respectats.

stats