Desescalar l’espiral del conflicte de Catalunya

És necessari fer les coses de manera pactada, per difícil i llarg que sigui

Si fa uns mesos havíem d’avisar que anàvem cap a un inevitable xoc de trens, amb el que això comportaria de dolent i de conseqüències nefastes, ara ha arribat el moment de parlar de com revertim la situació actual, catastròfica en tots els sentits, i ens situem en un nou punt no previst inicialment, però necessari per normalitzar la convivència social i política a Catalunya, sense que ningú hagi d’abandonar les seves legítimes aspiracions, encara que molts hauran d’esperar el moment oportú per veure que es fan realitat.

Tothom pot comprendre què és una bola de neu, que partint d’una massa petita rodola muntanya avall, es va fent més grossa i acaba convertint-se en una bola gegant i destructora. Els conflictes inclouen els tres factors d’aquesta dinàmica: el que ha provocat la bola inicial, el que ha anat acumulant en el seu recorregut i el resultat final. Però amb aquesta anàlisi no n'hi ha prou per trobar el remei i desfer la bola i evitar que ens acabi engolint a tots plegats. Parlo en aquests termes senzills per assenyalar un conflicte sociopolític veritablement complex i gens fàcil de solucionar. Les paraules que venen a continuació, doncs, estan escrites amb molta humilitat i sense pretensions, només per ajudar al debat i a la reflexió.

El govern espanyol hauria de retirar el 155, concedir una amnistia als polítics catalans empresonats o fugits i obrir una negociació seriosa

Ens trobem en una situació de tensió extrema que hem d'aturar de la millor manera possible, i aviat. Crec que necessitem receptes polítiques molt agosarades, i no estic segur de si les persones que es dediquen a prendre decisions polítiques estaran a l’altura. Tot i que en veig la complexitat, voldria resumir-ho de moment en poques paraules, i partint de l’observació de com es poden resoldre aquests tipus de situacions crítiques. El primer que haig de dir, perquè és el punt de partida, és que hi ha d’haver actuacions bilaterals, de banda i banda. Dit en altres termes: es necessita un pacte amb l’objectiu de frenar el procés d’escalada actual. Vol dir alguna cosa més que “parar màquines”, que també, perquè implica posar damunt la taula dues grans ofertes polítiques que donin lloc a una dinàmica gradualista per permeti fer nous passos. Des de l’àmbit independentista català, crec que s’hauria de reconèixer que mai s’ha arribat a tenir el suport de la meitat del país, i que per tant no ha arribat el moment de proclamar una República, i menys de manera unilateral. Calen majories molt més àmplies, en primer lloc, i acceptar la necessitat de fer les coses de manera pactada, per difícil i llarg que sigui. Aquest reconeixement implica, sens dubte, acceptar que s’han fet coses malament i fora de temps, una cosa molt difícil de dir amb claredat, però que crec que s’haurà de fer en algun moment, sí o sí. Reconèixer els errors és cosa de gent sàvia, no poruga.

Si això es pogués fer de manera clara i honesta, crec que de manera simultània el govern espanyol hauria de tenir l’obligació política de moure fitxa en tres direccions: retirant el 155, concedint una amnistia als polítics catalans empresonats o fugits, i obrint una negociació seriosa per arreglar d’una manera definitiva els grans temes pendents a Catalunya, com per exemple el finançament o el respecte a la llengua, entre altres coses, i potser amb un acompanyament verificador extern, internacional. Com he dit, m’estic referint a un pacte, en el qual tothom hi sortiria guanyant. És evident que tot plegat comporta acceptar el marc institucional vigent, però no per mantenir-lo indefinidament, perquè la política ha de permetre fer noves propostes de canvi si s’obtenen noves majories, que caldrà crear en l’àmbit espanyol. Tot plegat requerirà temps, que en bona mesura és el que ens ha mancat, i per això estem com estem. ¿Podríem començar a parlar de pactes d’aquest estil?