Les armes d’ETA

L’estat espanyol ha de deixar de continuar fent el ridícul universal i permetre que ETA autodestrueixi les armes que li queden

Fa uns 15 anys vaig començar a seguir tots els processos de desarmament, desmobilització i reintegració (DDR) d’excombatents al món, cosa que després va quedar reflectida en uns anuaris sobre DDR. Al mateix temps, he pogut analitzar uns 100 processos de negociació i processos de pau, i he pogut treure lliçons i conclusions de tot això, reflectits en uns Anuaris de processos de pau. El que diré a continuació, doncs, no és basat en desitjos sinó en les realitats que ens mostren múltiples experiències reals que s’han produït al món sobre aquests temes. Doncs bé; d’aquesta àmplia mostra, no hi ha un sol cas, ni un, en què un govern hagi posat obstacles o bastons a les rodes perquè un grup armat deixi les armes, sigui quina sigui la naturalesa d’aquest grup. Abandonar la lluita armada ja és un èxit immens per a qualsevol societat que ha patit les conseqüències d’un conflicte. Deixar les armes, i destruir-les, és sempre el pas següent, seguint una lògica seqüència que finalitza normalment amb una amnistia o l’aplicació de la justícia transicional o la justícia restaurativa. Així s’ha fet, sempre, en tots els casos en què ha existit una negociació. En els pocs casos, com el d’ETA, en què els passos han estat unilaterals, començant per l’abandonament de la lluita armada, en no haver existit una negociació entremig, queda una mica en l’aire i a la bona voluntat dels governs si s’apliquen o no mesures de favorabilitat jurídica per als presos o les persones declarades en rebel·lia. Però en el que mai hi ha dubte és que cal facilitar l’abandonament i la destrucció de les armes, ja que es considera un immens bé comú. L’únic lloc del món on això no ha estat així és a Espanya, en relació a ETA, i és una cosa que frega l’absurd. Crec, però, que té una explicació, i que és ben coneguda o sospitada.

El govern ha desenvolupat un relat fal·laç i n’ha abusat, en el sentit de predicar que l’amenaça d’ETA continuava latent, en la mesura que no s’havia desarmat ni dissolt

És cert, he d’admetre-ho, que hauria estat lògic que la decisió d’ETA de desprendre’s del seu arsenal s’hagués produït immediatament després de declarar l’abandonament de la lluita armada. Ha passat massa temps, i això ha permès que el govern i alguns sectors polítics acompanyants hagin desenvolupat un relat fal·laç i n’hagin abusat, en el sentit de predicar que l’amenaça d’ETA continuava latent, en la mesura que no s’havia desarmat ni dissolt. Aquest discurs els ha anat de meravella per demonitzar sectors socials o polítics dissidents, als quals s’ha acusat de “filoetarres”. Crec que no m’equivoco si dic, a més, que la mera existència d’ETA, encara que no practiqui atemptats i hagi abandonat la lluita armada, els és de summa utilitat, de manera que no tenen el més mínim interès que ETA desaparegui, pel simple fet que se’ls desmuntaria una part del discurs. És a partir d’aquí que el govern espanyol, amb la cooperació del francès, no ha estat interessat que ETA es desprengués del petit arsenal que li queda, i això explica les detencions de fa uns pocs mesos. Els serveis d’informació de tots dos països saben perfectament on hi ha la gairebé totalitat dels zulos i on resideixen gairebé tots els etarres. Així que es tractava d’esperar i veure, el joc del gat i el ratolí, qui era l’incaut que s’aventurava a acostar-se a un d’aquests zulos per dipositar les armes, i abandonar-les, per després detenir-lo i reforçar de nou el discurs de la perillositat i l’amenaça.

Davant d’aquesta realitat obstinada, no quedava més remei que fer servir la imaginació, i procedir d’una altra manera. Lliurar les armes a una comissió internacional tenia un enorme risc, ja que la vigilància no és només als etarres ja localitzats sinó també als membres d’aquesta comissió. Quedava una altra possibilitat: procedir a l’autodestrucció de les armes. El mecanisme és molt simple, ja que el material necessari es pot trobar a les ferreteries, i els manuals de DDR dels mateixos organismes de les Nacions Unides dedicats al desarmament, tots ells públics i descarregables a internet, expliquen les maneres de destruir i inutilitzar les armes. La tercera opció, també arriscada pels motius que ja he assenyalat, era cercar la col·laboració de tercers, vinculats si fos possible al moviment pacifista francès, per desprendre’s d’aquestes armes. És el que finalment s’ha fet. Poso en avís, doncs, sobre les conseqüències nocives d’haver fet públic amb antelació, i amb molta propaganda, l’operació “abandonament d’armes”, ja que, de nou, es podria veure obstaculitzada. El temps (les properes setmanes) ho dirà.

Espanya passarà a la història i als annals del desarmament com el país més curt de vista i patètic en aquest tema

En qualsevol cas, és realment esperpèntic el que està succeint en aquest país, que dificulta o impedeix desprendre’s de les armes i destruir-les. Repeteixo que no n’hi ha ni un sol precedent al món, i que Espanya passarà a la història i als annals del desarmament com el país més curt de vista i patètic en aquest tema. Com a amant de la vida humana, mai he tingut la més mínima simpatia per ETA, i puc assegurar que no pateixo la síndrome d’Estocolm, però l’experiència de tractar amb grups armats, directament o a través de l’anàlisi, m’ha ensenyat que facilitar l’abandonament d’armes és una virtut i una obligació de qualsevol estat, de manera que si aquesta reflexió arriba a les mans dels aparells de l’estat espanyol, els dic, clarament, que deixin de continuar fent el ridícul universal i permetin que ETA autodestrueixi les armes que li queden. Tot seguit, serà més fàcil que l’organització s’autodissolgui, i acabi, d’una vegada per totes, aquesta història, ja que aquest és l’anhel de tota la societat basca, i és imprescindible per normalitzar la vida política.