La crisi amb Corea del Nord i la teoria del boig

Corea del Nord és un país únic al món, un país bombolla, genuí, aïllat, situat fora de la realitat pel que fa a les dinàmiques polítiques, econòmiques i socials que transcorren al planeta

La crisi coreana pivota en les peculiars característiques del règim nord-coreà, de fàcil simplificació però de més difícil interpretació, i que fan de Corea del Nord un país únic al món, un país bombolla, genuí, aïllat, situat fora de la realitat pel que fa a les dinàmiques polítiques, econòmiques i socials que transcorren al planeta, i amb una problemàtica que queda fora també del marc analític convencional. Vegem alguns dels principals components d’aquesta singularitat: estratègia calculada de risc permanent, summament perillosa; excentricitat dels seus líders; militarització de la societat; amenaça nuclear permanent; lideratge suprem, fins al paroxisme; condescendència de la Xina; nacionalisme extrem; autisme social; comportament seguint els patrons de la “teoria del boig”, que ara comentaré, d’una irracionalitat racional; necessitat de situar-se permanentment al caire de la guerra; existència de contínues maniobres provocadores (les maniobres anuals de Corea del Sud amb els Estats Units, de nou activades); efecte d’acció-reacció sobredimensionada; continus incidents militars; retòrica bel·licista; successió dinàstica (Kim Jong-il va succeir el seu pare); joc mutu de provocacions (fins al ridícul d’instal·lar altaveus d’alt volum a la frontera); disputes per la demarcació fronterera en aigües territorials; programa nuclear de Corea del Nord; assajos nuclears; proves amb míssils de mitjà abast; expulsió dels inspectors de l’AIEA; retirada del Tractat de No Proliferació Nuclear; fracàs de les converses amb Corea del Sud, els Estats Units, la Xina, Rússia i el Japó, iniciades el 2009; exigència nord-coreana d’un tractat de pau amb els Estats Units, que substituís l’armistici de 1953; exigència nord-coreana d’un diàleg sense precondicions...

La “teoria del boig” es refereix a un terme que va utilitzar l’expresident dels Estats Units Richard Nixon en la seva política exterior, tant a la Guerra del Vietnam com en les seves relacions amb la Unió Soviètica, amb el propòsit d’infondre por. Alguns líders polítics d’altres països, posteriorment, senzillament es fan els bojos per confondre l’adversari, encara que la seva estratègia en realitat la tenen molt clara, i encara que sigui una bogeria, per temerària, si se’m permet l’expressió. Per tant, encara que hi ha estrategs molt partidaris de comportar-se d’aquesta manera, no és gens recomanable, ja que el risc de provocar una mala reacció és notable. El que postulo és justament el contrari: aprofundir en la transparència i crear mesures de confiança al màxim. Vindicar, en suma, el vell eslògan dels temps d’Olof Palme i la doctrina de la “seguretat compartida”, en què “la meva seguretat és la teva seguretat”, cosa que obliga a no fer provocacions i a tenir, en canvi, bons canals de comunicació per aclarir qualsevol malentès o sospita.

La solució no pot sortir més que de múltiples mesures de confiança, com la supressió definitiva de qualsevol maniobra militar de tercers països a prop de Corea del Nord

Es tracta, doncs, d’un problema molt complex, però que, des del meu punt de vista, no té més sortida que la diplomàtica, i amb compromisos que van més enllà de la bona voluntat que puguin tenir les dues Corees, i en què la diplomàcia xinesa, la més influent, al costat de la nord-americana, tindrà un paper clau. Tinc la plena seguretat que la solució no pot sortir més que de múltiples mesures de confiança que incloguin, de manera inevitable, la supressió definitiva de qualsevol maniobra militar de tercers països davant o a prop de Corea del Nord, ja que és i serà sempre l’excusa del règim d’aquest país per interpretar-ho com una provocació. Al març el ministre d’Exteriors xinès va manifestar que l’única manera d’aturar l’espiral existent era arribar a un compromís conjunt pel qual Corea del Nord no faria més proves de míssils a canvi que els Estats Units i Corea del Sud no fessin més maniobres navals prop de Corea del Nord. Aquí hi ha la clau per reduir la tensió i tornar a la negociació.

D’una banda, sembla evident que les dues Corees estan obligades a cooperar en totes les esferes possibles, disminuint al màxim la pressió que produeix la proximitat de dos països tan diferents i evitant a tota costa qualsevol provocació militar. D’altra banda, el diàleg a sis iniciat el 2009 podria revitalitzar-se si totes les parts abandonessin xantatges i precondicions i es posessin sobre la taula fórmules ja assajades d’intercanvi i altres de noves. Hi ajudaria molt que Corea del Nord i els Estats Units formalitzessin un pacte molt seriós de no agressió i no provocació per reprendre el diàleg sobre la desnuclearització a canvi de múltiples incentius. De possibilitats n’hi ha, sempre que s’abandonin les males pràctiques de dissuasió militar seguides fins ara, que no han solucionat res i mantenen el conflicte a nivells summament delicats i temeraris. Es tracta, en síntesi, d’un tema de diplomàcia subtil, no ofensiva i no provocativa, adaptada a les circumstàncies i a la psicologia dels seus principals actors, tant si agraden com si no. Aquí no valdran institucions internacionals o regionals, sinó l’habilitat d’algunes diplomàcies per buscar i implementar iniciatives en què totes les parts obtinguin guanys.