La gestió de les línies vermelles en els diàlegs

A vegades s'ha d'esperar força temps per plantejar una demanda obertament

De manera continuada en els darrers anys, en el discurs polític d’uns i altres s'apel·la a no posar línies vermelles en els diàlegs o en les negociacions. D’entrada pot semblar que és el més correcte i un principi bàsic per establir converses, però he de dir que normalment les coses no funcionen així. Porto dues dècades analitzant centenars de negociacions per tot el món, amb vivències directes incloses, i puc afirmar que les línies vermelles sí que existeixen, i gairebé sempre. No tinc espai per posar-ne exemples però puc dir que els estats, quan han de negociar, sempre en posen, sigui de manera permanent o, algunes poques vegades, de forma temporal, perquè no es donen les condicions necessàries per tractar determinats temes sense que el món s’enfonsi. La bona política també consisteix en saber quan una qüestió es pot posar o no damunt la taula i quan es pot fer en un moment donat. A vegades, i aquest moment no sempre arriba, s’ha d’esperar força temps per plantejar-la obertament, i s'ha de fer després d’una llarga travessa pel diàleg sincer i realista. A casa nostra, en canvi, crec que no sabem quan és el moment adequat per plantejar les coses. Estem tan convençuts de les nostres propostes que pensem de manera automàtica que els altres les han d’acceptar d’entrada, sense parar-nos a pensar que el punt que no es pot depassar potser són les seves línies vermelles.

No s'obtenen guanys com a resultat del xantatge, la provocació del caos i la revolta permanent

Les línies vermelles no són el mateix que el principi de “parlar sense condicions”. Això darrer és completament legítim, i fins i tot convenient. S’han de poder exposar tots els temes el primer dia, sens dubte, però aquell mateix dia l’altra part et pot dir clarament que aquest o aquell tema, de moment, no pot entrar a negociar-lo, perquè depassa les seves línies vermelles. Després d'això, et pots aixecar de la taula i marxar, i aquí s’acaba tot. No és el més aconsellable, ho puc dir, i és més intel·ligent, especialment quan ja t’han dit altres vegades quines són les línies vermelles, posar damunt la taula un ventall d’opcions alternatives, cosa que, al mateix temps que millora la situació i permet obtenir altres guanys, obre la porta a un diàleg continuat i respectuós. Això mai es pot produir com a resultat del xantatge, la provocació del caos, la revolta permanent i el desafiament obert, per molt que alguna gent n'estigui convençuda, sinó justament amb una estratègia radicalment contrària, que és la via de la paciència, la seducció, la calma i el diàleg no coercitiu que desfà odis, recels i prejudicis. Si s’és pacient, pot ser que arribi un dia en què les condicions objectives hagin canviat –o potser no, mai se sap–, i el que abans eren línies vermelles deixin de ser-ho, encara que sigui en variants i condicionants. Cal tenir en compte, a més, que hi ha qüestions que han de ser referendades per les dues parts, i si, per exemple, cal canviar la Constitució espanyola, sempre es necessitarà la participació del PP, perquè calen més vots que els que poden aconseguir-se amb les aliances que pugui tenir el govern de torn. Res no és fàcil, però el pitjor és començar ja per la via equivocada.

És un error pensar que tots som caps d’estat quan realment no ho som

Els estats posen sempre línies vermelles a qualsevol intent de secessió i a les demandes d’autodeterminació per declarar un territori independent, a menys, i aquesta és la qüestió, que aquestes demandes arribin com a resultat d’un procés de converses llarg, gradual, amb etapes que poden durar molts anys, i fruit del convenciment que el millor per a les dues parts és una separació amistosa. I no em refereixo tant al que pensin els màxims dirigents polítics, que avui poden ser uns i demà uns altres, sinó al que pensa, desitja i vota àmpliament el conjunt de les societats implicades que de manera majoritària i amb un ampli consens acaben pactant un divorci amistós. És només amb aquest mètode que el divorci mereix el reconeixement internacional. Tirant pel dret, mai. De manera unilateral, tampoc. Així que, si se’m permet, val més que acceptem que les línies vermelles existeixen, i que l’art de la política consisteix en saber comprendre aquesta limitació inicial per no fer impossible l’inici d’un procés negociador. S’ha de començar amb més prudència, realisme i una certa humilitat, perquè en cas contrari el que es vol és imposar una determinació, i això l’altra part no ho pot admetre, i encara menys si és un estat. Aquesta consideració va de bracet de saber el lloc que ocupem, de no pensar que un dirigent d’una autonomia, per ambiciosa que sigui, és el mateix que el cap d’un estat. Ens podem tractar respectuosament i amb tota la dignitat del món, però sense perdre de vista qui és qui. Pensar que ens hem de tractar com a iguals està bé a nivell interpersonal, però sense oblidar-se de les jerarquies. Això val tant per a la política com per al món empresarial, l’escola i, si hi anem, l’hospital. És de sentit comú i és un error pensar que tots som caps d’estat quan realment no ho som. El diàleg pot funcionar molt bé i pot avançar encara que les parts no siguin simètriques. Penso que cal tenir en compte coses com aquestes en el moment actual, quan s’ha de decidir si es dona suport o no a la formació d’un govern a Espanya. Considero, doncs, i faig una invitació en aquest sentit, que hem d'allunyar-nos de les estratègies d’amenaces, curts terminis, presses i condicionants, que al final no fan més que deixar-nos pitjor que abans i amb una permanent sensació de frustració, i que hem de començar a enfocar la manera de dialogar partint d'una altra mirada.