Quan el diàleg va ser possible al País Basc

L'any 2000 tots els grups bascos van acceptar parlar entre si a través d'una tercera persona

El setembre del 2000 vaig prendre la iniciativa de convidar a tots els grups parlamentaris del Parlament Basc a fer un exercici confidencial –al qual vam anomenar Contrastos–, pel qual jo els enviaria regularment una bateria de qüestions relacionades amb el conflicte basc, inclòs el 'metaconflicte', és a dir, el que entenien com a elements conflictuals, ja que era evident que cadascun ho entenia a la seva manera. El desafiament era enorme, i la possibilitat d'una resposta negativa també. Però la meva obligació era intentar-ho, i havia de convidar la classe política a dialogar sobre un conflicte que els dessagnava i que ja portava massa temps sense trobar vies de solució. De forma oberta era impossible, per l'extrema polarització existent, de manera que no hi havia cap més possibilitat que intentar-ho de manera reservada. Havia d'evitar qualsevol filtració. Hi van participar Euskal Herritarrok-Batasuna, Eusko Alkartasuna (EA), el Partit Nacionalista Basc (PNB), el Partit Socialista d'Euskadi (PSE) i el Partit Popular (PP). Va ser, doncs, una cosa realment miraculosa, ja que en públic, i en el mateix Parlament, alguns d'aquests grups no es parlaven entre si i les relacions personals entre diversos dels participants eren inexistents i d'una enorme hostilitat. Cal no oblidar que, en aquella època, ETA havia posat fi a una treva i tornava a matar. No obstant això, i aquesta va ser la qüestió important, tots els grups van acceptar parlar entre si a través d'una tercera persona, neutral, i sense reserves o condicionants, i això em va confirmar que sempre es poden fer moltes coses per dialogar si es fa de manera confidencial i, per tant, ningú ha d'actuar per a la galeria, sobreactuant.

Les regles de joc eren poques, però clares: total confidencialitat, discussió col·legiada sobre les respostes de cada partit i confiança en la meva persona com a coordinador

La metodologia era que cada grup m’enviaria les seves respostes a cada qüestionari, i que jo elaboraria un quadre amb tres apartats. En el primer hi posaria "en què estem tots d'acord o podríem estar-ho amb facilitat"; en el segon, els "punts centrals de desacord", i en el tercer, les "qüestions que mereixen ser més aprofundides perquè sigui possible un acostament de posicions", és a dir, arribar a un acord més o menys consensuat. A més de les conclusions sobre cada qüestionari, adjuntava un quadre amb cinc columnes amb les respostes de cada grup. D'entrada, la freqüència ideal dels qüestionaris havia de ser trimestral, aproximadament, si els grups eren diligents en les seves respostes. Tres o quatre vegades a l'any viatjava a les tres capitals basques per reunir-me per separat amb tots els grups. No vam fixar cap data màxima per posar fi a l'exercici, així que dependria dels mateixos grups polítics determinar quan s'acabaria. Les regles de joc eren poques, però clares: total confidencialitat, discussió col·legiada sobre les respostes de cada partit i confiança en la meva persona com a coordinador. Cada partit escolliria una persona com a interlocutora, que podria o no ser la redactora inicial de les seves respostes. L'exercici es va iniciar el setembre del 2000 i va acabar l'abril del 2003, després de la il·legalització de Batasuna i la seva inclusió en les llistes de la UE de grups terroristes. Descartada la participació d'aquest grup, vital per a l'exercici Contrastos, vaig decidir posar-hi punt final. No obstant això, durant els dos anys i mig de l'exercici el que es va aconseguir va sobrepassar les expectatives de tots i, per a sorpresa dels escèptics, havíem posat les bases del que podria ser un interessant actiu per construir escenaris de pau, si s'aprofitaven intel·ligentment.

En total es van enviar quatre qüestionaris que van donar origen a set documents, amb 72 preguntes, que sovint eren afirmacions (no sempre meves, sinó expressades per alguns d'ells) sobre les quals calia manifestar-se a favor o en contra, sempre amb les matisacions necessàries, molt importants, ja que vam treballar molt sobre elles. Quan s'analitzen els conflictes i es treballa directament amb els actors, no n'hi ha prou exposant i debatent els projectes polítics, sinó que cal abastar tot l'univers que gira al seu voltant i que inclou els sentiments, les percepcions, els temors, els somnis, els imaginaris, els relats, les històries, les cultures profundes, les imatges de futur, els dolors, els greuges, les voluntats, les aspiracions, els mètodes, les interpel·lacions, les pluralitats i diversitats, les identitats, les normes i les regles, els imperatius, les línies vermelles, la imaginació, les capacitats d'escolta, els desencontres, els respectes, el reconeixement de l'altre, les confiances, els irrenunciables, etc. Les preguntes plantejades, doncs, giraven també al voltant d'aquest tipus de consideracions.

Persones que no s'atrevien a dirigir-se ni tan sols la paraula van conversar per escrit, es van interpel·lar i van buscar punts de trobada

Des de l'inici, els punts de més distanciament, i sobre els quals no es va aconseguir un consens suficient, van ser els relacionats amb el metaconflicte (el significat del conflicte i les seves arrels), el concepte de poble basc i la territorialitat, aspectes relacionats amb els àmbits de decisió, el mateix Estatut de Gernika, la necessitat d'una intermediació de tercers i el concepte d'autodeterminació. Però al final de l'exercici, l'abril del 2003, ara fa 15 anys, i enmig de tant dolor i de tants desencontres, el PP, el PSE, el PNB, EA i Batasuna van ser capaços d'arribar a un acord sobre 18 punts importants. Entre d’altres, el reconeixement del dolor, el mal i el patiment causat per tants anys de conflicte i violència; la voluntat de superar aquesta situació i no llegar-la a les futures generacions; l'acceptació de les normes del joc democràtic; el reconeixement que en la història del conflicte hi havia hagut múltiples errors, excessos i violències, des de tots els sectors, que havien generat dolor i patiment; el reconeixement del dret que altres grups proposessin nous marcs institucionals, sempre que es plantegés sense violència; la possibilitat d'introduir algun canvi en la Constitució, sempre que els canvis no estiguessin condicionats pel terrorisme; el reconeixement que al País Basc hi ha diferents sentiments de pertinença nacional i que per això cal respectar sempre la pluralitat, o que ningú ha d'imposar els seus projectes polítics sobre els altres. Si s'hagués continuat l'exercici, possiblement s'haurien aconseguit nous punts de trobada. De vegades, es tracta de trobar el matís precís.

¿Va ser útil l'exercici Contrastos? A aquesta pregunta només hi poden respondre encertadament els seus participants. Personalment, però, vaig tenir la impressió que va ajudar persones que no s'atrevien ni a dirigir-se la paraula a conversar entre elles per escrit, encara que fos a través d'una tercera persona i de forma reservada; a interpel·lar-se i, de manera molt especial, a buscar punts de trobada i consensos, molt més enllà del que podien imaginar. Si això va ser així, l'esforç va valer la pena i va ser un gra de sorra més de les múltiples iniciatives que es van gestar en terres basques. Aconseguir la pau o, simplement, el silenci de les armes, mai ha sigut fàcil en contextos de conflictes prolongats. Si avui dia puc explicar aquesta història, per modesta que sigui, és gràcies al fet que es va avançar en la direcció correcta en l'últim decenni, per deixar enrere els horrors, els temors i l'absurd, i deixar pas a la paraula i al seny, començant a consolidar una nova etapa de convivència respectuosa, deixant enrere aquella tremenda voràgine de la tempesta.

Reconèixer els errors comesos és el millor començament per buscar les solucions

És evident que aquest exercici, situat al moment actual i salvant els contextos totalment diferents, té una lectura en clau catalana. A casa nostra hem perdut veritablement el seny en no parlar-nos serenament del que ens passa i no buscar consensos amplis per sortir de l’embolic en què ens hem ficat. No tot és culpa de Madrid, amb qui també haurem de parlar, sí o sí. Tenim un greu problema sociopolític, i crec que ens sobra arrogància i que un excés de mites i simbolismes no ens permet afrontar-lo amb realisme. Hi ha massa gent que està convençuda que mai podrem dialogar i que ningú ens escoltarà. Però si això és així és tal vegada perquè no ho intentem des de la metodologia que fa possible els consensos: la que implica cedir una mica i no deixar de banda la meitat de la població. Si enmig de la foscor de la violència letal els bascos ho van intentar, nosaltres també ho hauríem de provar, això de parlar entre tots plegats. I el primer que van acordar consensuar a l'exercici Contrastos, tot just començar-lo, va ser reconèixer els errors que tots plegats havien comès, sense excepció. És el millor començament per avançar en la recerca de solucions.