Després de l'anunci fet dijous pel president Mas de la pregunta i la data de la consulta, és més que mai el moment de llegir en profunditat el discurs de cadascú. I en aquest sentit, hem d'adonar-nos que cada vegada que es diu que una hipotètica Catalunya independent quedaria fora de la Unió Europea, de l'OTAN, de les Nacions Unides, i que a més no seria reconeguda per ningú, hi ha una part implícita de la frase que no s'acaba de dir, tot i que hi és imprescindible. La frase sencera hauria de ser: Catalunya quedarà condemnada a les tenebres exteriors... perquè nosaltres, Espanya, farem tot el que estigui a les nostres mans perquè hi quedi. I com que alguns d'aquests organismes només poden admetre nous socis amb el vot favorable de tots els seus membres actuals i Espanya sempre votarà en contra de l'entrada de Catalunya i pressionarà pel seu no reconeixement, el destí de la Catalunya independent seria quedar fora de tot per tota l'eternitat.
Això no es diu, però és implícit. Sense això, la resta de la frase no té sentit: si Espanya no hi votés en contra, si no mogués cel i terra per impedir l'entrada de Catalunya a aquests organismes, potser Catalunya en quedaria a fora, però només cinc minuts, els imprescindibles abans de tornar-hi a entrar. Sense ser vetada per Espanya, no hi hauria cap raó perquè Catalunya quedés fora de res. Però si es diu així es veu clarament que la condemna de Catalunya a les tenebres exteriors no és una profecia, sinó una amenaça. L'amenaça del boicot, de fer-nos la vida impossible.
És cert també que això no es diu perquè ho consideren obvi: per Espanya serà sempre inacceptable l'existència d'una Catalunya independent i per tant se li farà el boicot en tots els àmbits. És evident. O no. Vull dir que no tinc cap dubte que això és el que Espanya vulgui fer. Tinc més dubtes que Espanya ho pugui fer. La seva reacció emocional serà aquesta, però no és obvi que la resta del món, i l'Europa unida en primer lloc, accepti fàcilment que per un reacció testicular espanyola la Unió s'hagi d'amputar, contra els seus interessos, un territori geogràficament estratègic, amb una capacitat de producció i de consum important i amb tradició democràtica. Les reaccions emocionals s'accepten una estona, però quan passa la flamarada haurien de prevaldre els interessos i la raó. I no sembla fàcil que Europa accepti que per un caprici sentimental d'Espanya quedin perjudicats els interessos de tots els europeus.
És molt probable (no del tot segur) que a Europa no li interessi una Catalunya independent. Significa obrir moltes carpetes i haver d'assumir molts maldecaps, entre els quals la reacció espanyola. Però hi ha una cosa que els interessa encara menys que una Catalunya independent: una Catalunya fora de la Unió. Per tant, faran tot el que puguin -en el marc democràtic- per evitar la independència. Potser pressionar Espanya perquè faci una oferta alternativa. Però si malgrat tot Catalunya acaba sent independent, al cap de cinc minuts es posarà en marxa el realisme polític i farà tot el possible per evitar que quedi fora de la Unió. A ningú no li interessa una Catalunya fora d'Europa. I a qui menys, a Espanya. Per tant, abans d'arribar a la independència, tot seran pegues. Però si malgrat tot s'hi arriba, Europa intentarà evitar amb tota la seva capacitat de pressió que Catalunya en quedi fora. I si Espanya prengués les decisions amb el cap i no amb el fetge, no compliria la seva amenaça de les tenebres exteriors més enllà d'un gest calderonià de curta durada. Com a molt.
¿Condemnats a les tenebres exteriors? Europa pressionarà Espanya perquè el mal humor i el despit no puguin més que la raó. Certament, Espanya pot fer com si sentís ploure. Pot ignorar les pressions. Pot vetar Catalunya, pot vetar Escòcia, de la mateixa manera que no ha volgut reconèixer Kosovo. Europa no ho entendria. No entendria que el caprici emocional i l'orgull ferit d'Espanya dictessin la política europea. Espanya pot anar a la seva, sense fer cas. El preu seria el divorci entre Espanya i Europa, un nou aïllacionisme espanyol. Per mantenir la seva amenaça de tenebres exteriors eternes per a Catalunya -és a dir, de boicot etern- Espanya hauria d'acabar triant entre ser plenament europea o boicotejar Catalunya. En altres paraules, Espanya podria haver d'acabar triant entre conservar la democràcia o intentar garantir a qualsevol preu que Catalunya no se'n pugui anar en cap cas. No sé què triaria.
