Fa temps, al Polònia, el personatge que hi actuava com a caricatura d’Artur Mas començava els seus monòlegs dient una cosa relativament clara i contundent. Però immediatament continuava introduint un “tot i que...” i, a través d’ell, una segona frase que matisava o contradeia parcialment la primera. Immediatament després venia un altre “tot i que...” amb el qual s’afegia una tercera frase que matisava encara més les dues anteriors. I després una quarta, amb el seu corresponent “tot i que...”. I així fins a l’infinit. Normalment, encara que em facin gràcia, no espero que aquestes caricatures aportin valor afegit polític o ajudin a entendre la realitat. Però en aquest cas la clavaven. Convergència es presentava com el partit del “tot i que”, el partit del matís, del discurs complicat, de les explicacions llargues i complexes, de les subordinades. I realment així era percebut per bona part de la gent. I percebut d’una manera justa.
Al meu parer, en aquesta caricatura del Polònia hi ha la clau per entendre la progressiva pèrdua d’hegemonia de Convergència, que va provocant una davallada electoral més o menys constant. Matiso, jo també: al meu parer, la pèrdua de l’hegemonia no es deu al fet que Convergència sigui el partit del discurs complicat i matisat. Es deu al fet que, a partir d’un cert moment, la societat catalana percep això com un defecte. Encara pitjor: com una cosa sospitosa. El discurs complex i matisat, no poder explicar bé la pròpia opinió sobre res si no tens mitja hora o cinc folis per introduir tots els matisos, ha estat vist per molta gent com un exercici sospitós de camuflatge, com una manera de llançar tinta de calamar que converteixi en confús allò que és clar, que introdueixi la complexitat en un món on ja se sap que tot és evident, senzill i obvi.
Convergència és el partit del discurs complex, i això no va amb els temps. No hi va enlloc, en un moment en què el discurs polític ha d’entrar tot sencer en una piulada o en un tall de veu de vint segons. En un eslògan curt. Això va a favor de Podem, posem per cas. Però en contra dels partits del discurs complex. A Catalunya també. Hi ha una demanda de simplicitat, encara que sigui esquemàtica. Allò que es presenta com a més senzill és percebut com a més veritable. Els prescriptors d’opinió política, previs als partits, han anat derivant també cap a aquesta obsessió per la simplicitat, en part perquè l’hegemonia en la prescripció ha passat del món de les aules i dels llibres al món de l’entreteniment i de l’espectacle (esport inclòs). La simplicitat venç la complexitat. El que és senzill venç el que és complicat. I aquest és el pitjor territori per al discurs i la pràctica convergents. I la complexitat del discurs no vol dir la manca de fermesa en les conviccions. Són perfectament compatibles.
Davant d’això, els convergents tenen dues possibilitats. La fàcil, però al meu parer equivocada: si els temps obliguen a fer discursos senzills, simplifiquem el propi discurs. És l’opció equivocada perquè en aquesta competició hi ha qui va molt més ben classificat i en sap més. La difícil, però bona: intentar reivindicar el valor de la complexitat. Intentar convèncer la gent que el que és aparentment senzill no és més veritable que el que és complicat, perquè la realitat és complicada. La complexitat pot ser sospitosa de voler crear confusió, però la simplicitat és sospitosa d’esquematisme i de maniqueisme. La realitat té matisos. Perdre’ls és entendre-la pitjor, explicar-la menys i perdre capacitat de transformar-la.
Ja sé que les davallades i les pujades electorals de Convergència no s’expliquen només per això. Hi ha elements de conjuntura que ho expliquen encara més. Convergència baixa quan pacta amb el PP al Majestic. Puja quan aprofita el descrèdit del tripartit. Torna a baixar quan caduca el record del tripartit. El desgasten el govern, les retallades, el cas Palau o el cas Pujol... Tot això és cert. Però en onada llarga, em fa l’efecte que el que la fa davallar més és la pèrdua de l’hegemonia en el camp de les idees, fins i tot a l’interior del nacionalisme. Si la complexitat cotitza a la baixa, Convergència -i el PSC!- va a la baixa. Si la complexitat cotitzés a l’alça, Convergència aniria potser a l’alça. Però no sé si això és possible, ara i aquí, en aquest temps i en aquest país. Ni tinc la més mínima idea de com es fa. Tot i que...
