Copagament cultural

Recordo que fa anys, molt abans de la crisi actual, vaig tenir una discussió molt forta sobre una convocatòria de subvencions a concerts que excloïa explícitament els gratuïts, els que no feien pagar cap mena d'entrada. El meu interlocutor se'n queixava, en nom de l'accés universal a la cultura. Jo ho defensava per una raó d'imatge: si no fas pagar res per una cosa, alimentes la idea que no té cap valor; que la feina dels creadors, dels intèrprets, no té valor econòmic i per tant ha de sortir-te de franc. Entre nosaltres no és prou clara la idea que allò que se'ns dóna de franc no és que no ho pagui ningú, és que ho paguem entre tots, els que ho fem servir i els que no. Sembla lògic que les coses que tenen un valor les paguem més, en una mesura o altra, els que les fem servir i les fruïm que no pas els que no les fan servir.

Però hi havia una altra raó per excloure els concerts gratuïts. La cultura és comunicació: un procés que va del creador al públic. El sentit de la creació és arribar a algú. Si la cultura no depèn gens del públic, sinó del diner públic, el creador pot arribar a oblidar per a qui treballa. Pot arribar a considerar irrellevant si allò que fa interessa o no al públic i pensar que l'única cosa rellevant és que interessi a l'administració, que és la que paga. No és caricatura: fa anys, un productor cinematogràfic europeu, quan paria un projecte, havia de pensar més si agradaria a les comissions dels ministeris corresponents que si agradaria o no als espectadors. Se la jugava més als despatxos que als cines. L'objectiu de la creació cultural és trobar el seu públic. De vegades això és difícil i cal l'ajuda de les administracions. Aquest és el sentit de la subvenció: una empenta per trobar el teu públic. Però si la subvenció esdevé crònica i és l'únic o el major recurs, el diner públic pot acabar substituint el gust i l'interès del públic.

Ara, amb la crisi, és l'hora de reprendre la vella discussió, però amb una urgència nova. Arreu, el sector públic s'aprima, perquè gasta més del que ingressa. Tindrem menys diner públic en el circuit de la cultura. No tan sols per la via de les subvencions, també per la via de la contractació i del manteniment dels grans equipaments. Si creiem que la cultura no és tan sols entreteniment i ornamentació, sinó formació, identitat, cohesió social, hem de mirar que això passi en les justes proporcions. Però en una proporció o altra passarà. Per tant, el manteniment de la vida cultural -que no és de franc!- demanarà que entri diner nou en el circuit. I en la línia de la discussió de fa anys, però amb la nova urgència econòmica afegida, haurem d'avançar en allò que podríem anomenar el copagament cultural. És a dir, en la necessitat que els que fruïm de l'activitat cultural ens responsabilitzem més a cobrir-ne el cost, buscant en paral·lel les formes perquè sigui accessible per a tothom.

Existeix la idea que la creació i la producció cultural estan molt subvencionades a Europa. El que està més subvencionat és el consum cultural. Tots els ciutadans, els que s'ho poden permetre i els que no, accedim a molts béns culturals perquè bona part del preu els hi paguem entre tots. Això té efectes positius: hi ha activitats cares que resulten accessibles a més gent. També té paradoxes: pot ser que a algú amb recursos, que està disposat a gastar a anar a sopar o a prendre una copa, li estiguem pagant entre tots els dos terços de l'entrada a un museu o a un concert. Avançar en el copagament cultural voldria dir per damunt de tot modular això. Però vol dir també una altra cosa: que fem tots plegats un esforç per incrementar els públics. No és només que els que hi van paguin més, és que hi vagi més gent. Per tant, introduir en la programació, en la producció i en la creació un criteri d'atracció i creació de públics. Un criteri que de vegades la injecció de diner públic ha esmorteït: com que m'ho acabarà pagant l'administració, no m'he de preocupar que vingui ningú. Des d'una convicció: els preus de la cultura no són el principal filtre per a l'arribada de nous usuaris. Si no n'hi ha més, no és principalment perquè sigui massa car, sinó perquè el que fem no els interessa prou. I a partir d'aquí, els mecanismes correctors que calgui.

Una reflexió final: si hi ha menys diners de les administracions, tot el que falta ha de sortir dels usuaris? No tot. En el cas català, tenim altres vies per injectar al circuit cultural el diner que necessita. Com es pot veure en els pressupostos dels grans equipaments, també en cultura tenim dèficit fiscal, i per tant seria útil que a Catalunya poguéssim fer servir una part dels diners que se'n van i no tornen. Segon, hi ha marge per al patrocini privat, si se li ofereixen bones condicions. Tercer, els nostres creadors i les nostres empreses culturals han d'exportar, per raons de vivificació cultural, de visibilitat exterior, però també econòmiques. Però al costat d'això, també cal avançar en un cert copagament cultural. Precisament perquè la cultura és necessària, no supèrflua. Precisament perquè està en el centre de la nostra societat i de la nostra identitat. I tot això, la cultura, la identitat, la creació, la cohesió social, no és ni ha de ser un monopoli de l'administració.