2/12: Andalusia

EscriptorLa gran paradoxa de les eleccions andaluses: volen convertir Andalusia (amb certes expectatives d’èxit) en el gran bastió defensiu d’una concepció d’Espanya que perjudica els andalusos. No tots, certament; la majoria. Andalusia no és el mezzogiorno italià. Però està molt per sota del seu potencial. La idea d’una Espanya centralista i uniformista, que tant ha afavorit Madrid, ha impedit la modernització de fons de les estructures socials i econòmiques d’Andalusia. Això no ha estat bo per a la majoria d’andalusos, encara que els fluxos fiscals els hagin beneficiat a la curta. Andalusia és una terra de la qual s’ha hagut d’emigrar. La seva tradició republicana, il·lustrada i liberal s’ha anat veient marginada. La seva especificitat cultural, banalitzada en un folklore per a turistes. La seva identitat, diluïda en una espanyolitat on l’andalús és la guindilla graciosa i exòtica. Fins i tot la seva manera de parlar: algú que vol fer carrera només parla amb accent andalús quan se’n va a Andalusia; o quan està fora l’amaga o quan va allà el fingeix. Malgrat això, la campanya electoral andalusa s’ha fet parlant més de la defensa d’aquest model d’Espanya que no pas dels interessos de futur -no d’estricte present- dels andalusos. A veure què en surt.