Elogi del pujolisme

Probablement en tots els moviments que aspiren a la transformació social -i el catalanisme n'és un- es generen dues escoles de pensament, dues visions estratègiques contradictòries: la reactiva i l'acumulativa. N'hi ha que creuen que aquests moviments avancen fonamentalment per reacció: que com més evident sigui la injustícia de la situació que es vol superar, com més malament estiguin les coses, més fàcil serà que la gent reaccioni en contra i se sumi al moviment transformador, en el nostre cas al catalanisme. Altres creuen, al contrari, que com més avanços petits i concrets es vagin acumulant, com més millori la situació en la direcció desitjada encara que sigui a passos petits, més persones i energies s'afegiran al moviment i més a prop s'estarà d'assolir-ne els objectius transformadors.

Això no passa només en el catalanisme. En els meus anys universitaris, en l'àmbit de les esquerres hi havia una forta tendència a l'estratègia reactiva, indubtablement més èpica. Recordo, i molts recordaran amb mi, les velles assemblees en què se'ns cridava -en castellà, normalment- a " agudizar las contradicciones del capitalismo " per aconseguir incrementar així la consciència de classe. El lema era el " cuanto peor, mejor ". Com pitjor estiguessin les condicions de vida de la classe obrera, com més putejats estiguessin els treballadors i les classes populars en general, com menys capes mitjanes benestants hi haguessin, més ràpidament es produiria la reacció que ens havia de dur al món feliç. Això tenia i té equivalències en el món del catalanisme: com més ens posi Espanya el peu al coll, com més es prohibeixi el català, com més diners s'emportin i no tornin, més evident serà que cal reaccionar i per tant més creixerà i més correrà el moviment alliberador. Pitjor és millor.

Una derivada d'aquest pensament reactiu, a les esquerres i al catalanisme, era posar sota sospita o fins i tot acusar d'alta traïció a qui intentava avançar en coses concretes i arreglar problemes quotidians. Si es tractava de provocar la reacció, millor no arreglar res, millor mantenir-ho tot espatllat, i per tant la gent més emprenyada. Si calia aguditzar les contradiccions, qualsevol avenç concret ens allunyaria de la reacció desitjada. Ho comentava en un article recent: la socialdemocràcia era vista com a traïdora perquè pretenia gestionar el capitalisme a través de l'estat del benestar, i això ajornava la revolució. Millorava la vida, però ajornava la revolució. Els pragmàtics, els possibilistes, els que intentaven aconseguir més ensenyament en català, millors condicions de vida per als treballadors, un finançament millor, podien ser presentats com uns involuntaris -o com uns voluntaris!- retardadors de la necessària reacció que duria a l'emancipació. Per tant, com algú que remava en direcció contrària.

Però al costat d'aquest pensament reactiu sempre hi ha hagut una altra escola de pensament, una altra visió estratègica que ha pensat que com més bé vagin les coses, millor. Que les estratègies transformadores són acumulatives. Que cada avanç concret acosta als objectius finals i suma voluntats i energies per al projecte. Que els processos transformadors són com un camí entre turons: només quan n'has pujat un esdevé imaginable i factible pujar al següent. Només quan has passat un revolt de camí veus per on continua el camí. Amb la intuïció que no hi ha final de la història, que sempre descobriràs trajectes nous per on es podrà i caldrà avançar. Que no hi ha una terra promesa definitiva on tot ho tindrem pagat, sinó que amb cada turó que puges descobreixes cims nous i atractius i necessaris. Que caldrà avançar sempre.

És obvi que el pujolisme, la teoria i la pràctica de Jordi Pujol al llarg de tota la seva trajectòria política, participa de l'estratègia acumulativa, no de la reactiva. Com hi ha participat, posem per cas, el pensament socialdemòcrata. I que uns i altres han hagut de sentir aquesta acusació de traïció, de retardadors voluntaris o involuntaris de la reacció alliberadora. I és obvi també que quan fem balanç dels últims cent anys, les estratègies acumulatives han tingut més èxit, s'han demostrat infinitament més útils, amb més capacitat de concentrar voluntats i esforços, d'incrementar militàncies i consciències, que les estratègies reactives. Les acumulacions d'avenços de la socialdemocràcia han millorat infinitament més la vida de les persones que no pas l'estratègia reactiva dels països de l'Est durant l'etapa comunista. Hi ha molts més catalanistes avui a Catalunya que en l'època de Franco, mentre que si el sentiment fos només reactiu n'hi hauria d'haver menys: estem infinitament millor que llavors.

Si creiem més en les estratègies acumulatives que no pas en les reactives, el pujolisme ha representat un avenç molt important en l'acumulació de forces del catalanisme, en la incorporació de més persones i més voluntats, en l'increment de la seva ambició. Són els anys del govern Pujol els que permeten adquirir o reforçar o ampliar una musculatura nacional que ara permet imaginar nous horitzons llavors inimaginables. Si podem veure amb realisme turons més alts i camins més llargs, és perquè hem arribat fins aquí. Si ara podem fer un salt endavant és perquè en aquells anys vam agafar embranzida.