24/10/2012

Europa és la solució

4 min
Europa és la solució

La concessió del premi Nobel de la pau a la Unió Europea és una gran notícia per als catalans que volen decidir el seu propi futur. Precisament el Nobel de la pau. Contra el que de vegades ens pot arribar a semblar, el procés d'integració europea no es va fer inicialment per raons econòmiques, sinó per una molt noble raó política: evitar la guerra a Europa, després de dues sagnants guerres civils europees, el 1917 i el 1939 (i els seus precedents del XIX). Guerres provocades en tots els casos fonamentalment -però no tan sols- per qüestions de fronteres. L'economia no era l'objectiu, sinó l'instrument. L'objectiu era que un continent de fronteres discutides i discutibles al llarg de la història, com per exemple la frontera franco-alemanya, no quedés presoner de conflictes armats cíclics. S'ha aconseguit, en el si de la Unió. I per això el premi Nobel de la pau.

Quina ha estat la recepta per aconseguir una cosa tan important, que ara es reconeix? És una recepta a mig fer, amb molta feina encara per davant, amb molts matisos, però en la qual destacaria tres aspectes. El primer, i molt visible per a la gent de la meva generació, la desdramatització de la frontera com a concepte i com a realitat. Els qui tenim una edat hem viscut unes fronteres impermeabilitzades, amb canvi de moneda i carta verda, amb policies mirant-se els passaports, amb cues burocràtiques. Ara passes la frontera i ni te n'adones. Les fronteres com a barrera física s'han desdramatitzat i s'han diluït, perquè en una banda i en l'altra hi ha moltes coses compartides: monedes, lleis, polítiques... Per això a l'interior de la Unió Europea els estats i les fronteres ja no són ben bé el que eren. Existeixen, però d'una altra manera. Són interdependents. Una frontera no és avui el mateix que era fa cinquanta anys. Separen menys.

La segona part essencial de la recepta és la cooperació econòmica. La impossibilitat de guerres comercials nacionals en el marc europeu. La possibilitat de competir i de cooperar tots amb tots i no en paquets que corresponen als mercats nacionals interiors. França i Alemanya, després de dues guerres terrorífiques, van donar l'exemple: els antics enemics van cooperar, primer amb el carbó i l'acer, després esdevenint l'eix central del procés europeu. Contra la confrontació emocional, contra els odis acumulats en la història, contra les síndromes irades del divorciat involuntari, la idea de cooperació econòmica, d'existència d'un espai econòmic continu.

Però hi ha una part de la recepta que no es veu de tan evident que és, de tan central que resulta: la democràcia. El procés d'integració europea significa un compromís per resoldre els problemes polítics no a través de la força i la confrontació, sinó a través de la negociació i dels principis i els mètodes democràtics. Europa havia resolt durant segles les seves diferències -també i especialment les frontereres- a hòsties, com diu molt gràficament en Xavier Sala i Martín. El procés d'integració europea és un compromís de resoldre-ho tot votant i parlant. Aquesta és la gran diferència. Aquesta ha estat la clau de l'èxit.

Per als qui creiem que els catalans som un subjecte polític anterior a la Constitució espanyola i que per tant tenim dret a decidir què volem ser i què volem no ser en el futur, aquests tres elements de la recepta europea ens són absolutament favorables. Per tant, al meu parer, el procés català cap a la decisió del propi futur ha de ser un procés absolutament europeista que incorpori d'una manera clara i transparent aquests tres factors: desdramatització d'unes fronteres que ja no són el que eren, voluntat de cooperació econòmica i de col·laboració per damunt dels retrets històrics i aplicació dels principis democràtics. Això significa, ja a partir del 25 de novembre, que el procés català ha de presentar-se a Europa i el món amb un rostre que contingui aquests principis i amb les piles carregades al màxim de legitimitat democràtica. El procés és per damunt de tot una demanda de democràcia. I s'ha de sustentar en el crèdit democràtic.

Al meu parer, aquesta càrrega màxima de legitimitat democràtica per al procés català demana en els resultats de les eleccions tres coses concretes. Si es donen, el procés tindrà més garanties d'èxit. Si no se'n dóna alguna, tindrà moltes més dificultats. Primer, una participació prou alta, que s'hauria de situar com a mínim en el seixanta per cent. Segon, que el lideratge polític del procés -sense eufemismes: qui hagi de ser el president de la Generalitat- tingui al darrere d'una manera directa una majoria molt sòlida de diputats, la més sòlida i contundent possible, per encarnar amb una visibilitat total i sense possibilitat de lectures ambigües el suport popular a l'organització d'un referèndum. Tercera, que el conjunt de les forces polítiques que participen del procés, sobiranistes, tinguin una majoria molt qualificada al Parlament, no per sota dels dos terços. Amb això, l'Europa que ha obtingut el premi Nobel de la pau ha de ser una aliada poderosa i compromesa amb el procés de decisió dels catalans. Potser no veuria amb simpatia la independència de Catalunya (o potser sí). Però difícilment podrà veure amb antipatia que els catalans votin per decidir democràticament el seu futur.

stats