Misc 04/06/2014

No són dels nostres

i
Vicenç Villatoro
3 min
No són dels nostres

Parlant de política es poden fer moltes confrontacions de blocs. Dretes i esquerres. Catalanistes i espanyolistes. Occidentalistes i antioccidentalistes. Laics i religiosos. Demòcrates i totalitaris. Totes ajuden a entendre la realitat i totes aporten matisos per a l’anàlisi, perquè la realitat és complexa i no té un únic eix. Però hem de triar quina és per a nosaltres la confrontació essencial, bàsica, la plantilla primària damunt de la qual posem totes les altres per obtenir un millor mapa de la realitat. Al meu parer, la confrontació bàsica, essencial, la que marca d’una manera més definitiva el mapa és la que separa demòcrates de totalitaris. La que enfronta els qui creuen que els conflictes s’han de resoldre a través de la constitució de majories socials en un clima de llibertat i pluralisme i els qui creuen que han d’imposar la seva solució a través de la violència i contra la llibertat dels altres.

Fa uns anys, quan a un secretari d’Estat americà li van dir que un determinat dictador militar proamericà i de dretes era un fill de puta, diuen que va respondre: sí, però és el nostre fill de puta. Aquest és el resultat de no posar en el fonament de tot la distinció entre demòcrates i totalitaris, sinó qualsevol de les altres contraposicions. I és en el fonament de bona part dels grans conflictes dels anys trenta a Europa. Si ho fem així, com el secretari d’Estat americà, l’esquerra -posem per cas, però també val per a la dreta, per a l’espanyolisme o per al catalanisme- quan es trobi amb un radical (totalitari) que exerceix la violència en nom de valors d’esquerra, també dirà: és un totalitari, però és el nostre totalitari. I tendirà a comprendre’l i disculpar-lo. Mentre que posarà al mateix sac, d’una manera del tot injusta, tots els de l’altra banda, totalitaris i demòcrates, perquè al cap i a la fi tots són de dretes (o d’esquerres o espanyolistes o catalanistes).

Quan s’ha discutit -i no surto del tema, encara que ho pugui semblar- sobre la violència dels grups de seguidors radicals en el futbol, sempre he defensat que això no se solucionaria de veritat fins que cada afició condemni sincerament -i actuï en conseqüència- els seus propis violents. Els seus, no només els dels altres. Especialment els seus. En política passa una mica el mateix. La victòria sobre els totalitarismes no es produirà quan tothom condemni amb contundència els totalitaris dels altres, sinó els que figura que li són propis. A la dreta se li ha d’exigir, si creiem en la superioritat de la democràcia sobre el totalitarisme, que condemni Hitler, Franco i les dictadures de dreta. Però a l’esquerra se li ha de poder exigir també que condemni Stalin, la persecució religiosa del començament de la Guerra Civil i les dictadures actuals d’esquerres. I em sap greu dir-ho, però tinc la sensació que les nostres esquerres democràtiques tenen més dificultats per distanciar-se dels seus totalitaris o dels seus radicals que no pas les dretes democràtiques europees. Un conservador és més lluny de Hitler que d’un socialdemòcrata. Un socialdemòcrata hauria d’estar més lluny de Stalin que d’un conservador. Certament, tots els fenòmens passats i presents tenen antecedents que els expliquen. Però que no els exculpen. Hitler no s’explica sense la crisi econòmica de la República de Weimar o sense els excessos del Tractat de Versalles. Però ni una cosa ni l’altra el justifiquen. Si a l’hora de condemnar els, diguem-ne, totalitaris dels nostres, a l’hora de dir amb contundència que no són realment dels nostres, encara que ho proclamin, perquè fan servir mètodes que ens semblen inacceptables, comencem dient o pensant “Però no és el mateix” o “Però també s’ha d’entendre que...” o “Això no està bé però l’altra banda fa coses molt pitjors”, tenim un problema.

Doncs bé: tenim un problema. Potser no gravíssim, però inquietant. Fa temps que ho penso, quan, per exemple, em trobo amb l’actitud davant dels excessos terrorífics que es van produir durant la Guerra Civil, en els dos bàndols. O quan parlem de política internacional o de la Guerra Freda. Però ho penso també en veure actituds de la setmana passada sobre la resposta al desallotjament de Can Vies. Tenim un problema. Nosaltres. Aquí. El tenim els qui creiem que la principal distinció, prèvia a totes les altres, prèvia a la de dretes i esquerres, a las de catalanistes o espanyolista, a la de laics o religiosos, és entre demòcrates i totalitaris.

stats