Si finalment no és possible fer un referèndum legal el dia 9 de novembre i no optem per fer-ne un d’il·legal de qualsevol manera (que seria més contraproduent que beneficiós), el més probable és que el president Mas convoqui eleccions al Parlament de Catalunya. Si ho fa de seguida, seran unes eleccions anticipades, perquè no s’haurà acabat la legislatura. I es parlarà també d’eleccions plebiscitàries. Però ho seran o no? ¿No seran simplement unes eleccions anticipades?
En unes eleccions normals al Parlament de Catalunya, avançades o no, triem els nostres representants i, a través d’ells, decidim qui ens ha de governar al llarg d’una legislatura. Partits diferents presenten els seus programes i els seus candidats, i nosaltres escollim els que ens semblen millors per a aquest període de quatre anys. La qüestió essencial és decidir qui ens governa i amb quin programa. Per contra, unes eleccions plebiscitàries són el succedani d’un referèndum, quan per alguna raó aquest referèndum no es pot fer. És un succedani inadequat, però pot ser l’únic possible, per obtenir una resposta clara a una sola pregunta també clara. No es tracta de triar representants, de comparar programes, d’elegir govern, sinó de fer servir (quan no en tenim cap altre) el mecanisme d’unes eleccions, encara que sigui en principi un mecanisme pensat per a una altra cosa, per sotmetre a consulta un únic punt de caràcter excepcional, en aquest cas la independència de Catalunya. En unes eleccions anticipades, la pregunta és qui ens governa, a triar entre molt diverses opcions. En unes eleccions plebiscitàries, la pregunta és la del plebiscit: ¿vol que Catalunya esdevingui un Estat independent? I les respostes en el fons serien sí o no.
Què cal fer perquè unes eleccions siguin plebiscitàries? No es poden convocar d’una manera diferent. Però es poden orientar en la pràctica d’una manera diferent. En unes eleccions plebiscitàries només hi ha un punt que centra les candidatures, les campanyes, el vot. Van només d’una cosa. De les altres coses, dels programes de govern, de les sensibilitats socials, dels candidats personals, ja en parlarem un altre dia, en unes de normals. En les plebiscitàries només parlem d’una cosa. Però això de parlar de només una cosa no es pot imposar per decret a totes les candidatures. Hi haurà candidatures que voldran parlar de més coses (de tot el seu programa i de tots els seus candidats) i no se’ls hi pot prohibir. Però si aconsegueixen que la campanya i el debat electoral siguin sobre tot això, les eleccions ja no seran plebiscitàries. Ja seran simplement anticipades.
Si els partidaris de la independència de Catalunya volen que aquestes eleccions siguin plebiscitàries (i volen, a més a més, guanyar-les i guanyar amb elles el plebiscit que no els deixen fer de cap altra manera), les han de plantejar així clarament, han de demostrar amb els fets, les paraules i les actituds que no les plantegen com unes eleccions normals, en què es parla de tot i en què la qüestió de la independència només és un punt entre molts altres. I això exigeix, al meu parer, que tot l’independentisme es presenti en una única candidatura i amb un sol punt programàtic: fer les gestions necessàries per proclamar la independència de Catalunya. ¿I si els unionistes no es presenten en una candidatura única, sinó en moltes? Doncs és el seu problema. Si l’independentisme fa aquest gest imprescindible, les eleccions esdevindran plebiscitàries per a tots (i per a tothom que les miri i les analitzi des de fora). Estic convençut que a l’unionisme li interessa que siguin unes eleccions anticipades normals i que intentarà per tots els mitjans que es plantegin així. Però si l’independentisme va a una candidatura única, estic convençut que marcarà el caràcter del procés electoral per a tothom i que tant l’unionisme com el món de la tercera via actuaran en conseqüència, pel seu propi interès.
Si l’independentisme va a unes eleccions anticipades amb una candidatura única i un sol punt programàtic, les eleccions seran plebiscitàries. Si hi va amb candidatures diverses, seran simplement anticipades. (I si l’independentisme no és capaç d’anar a una sola candidatura, si no és capaç de deixar per a les eleccions següents els seus matisos, diferències i protagonismes, no és tan sols que no hi haurà eleccions plebiscitàries. És que no hi haurà independència.)
