27/10/2011

Retorn als anys trenta

4 min
Retorn als anys trenta

Fa unes setmanes va haver-hi a Barcelona una jornada interessant sobre traducció literària i camps nazis. Hi van participar traductors, escriptors i especialistes d'universitats europees i nord-americanes, que van discutir sobre els límits, les dificultats i les peculiaritats de la traducció i de l'escriptura entorn del món concentracionari en general, dels camps nazis en particular i, al costat de la literatura sobre els camps, de la literatura al voltant de la Shoah, l'Holocaust jueu. Una de les constatacions de la jornada, a la qual vaig tenir l'honor de participar, és que la literatura catalana i en general les literatures hispàniques s'han mantingut, comparativament amb les altres literatures europees i americanes -les literatures occidentals en general-, molt impermeables a aquesta temàtica. Se n'ha escrit poc, se'n continua escrivint poc, traduïm relativament poc les obres de referència que ens vénen d'altres cultures i fins i tot ens costa projectar cap enfora les escasses però molt valuoses obres escrites en català sobre la qüestió, com l'excepcionalK.L. Reich, d'Amat-Piniella.

En el debat es va comentar aquesta raresa de la nostra cultura. Com si els catalans -i els espanyols- ens penséssim que tot això no va amb nosaltres, que és un debat aliè, que el de fet de no participar directament en la II Guerra Mundial ens converteix en externs al debat sobre els camps, sobre els problemes morals i polítics, sobre la reflexió a l'entorn del mal industrial, que altres literatures han canalitzat a través de l'assaig, la ficció o la poesia. Un debat universal en què estem relativament absents. Una possibilitat és donar-ne la culpa al franquisme, i segur que és cert: era una temàtica incòmoda per al règim de Franco, aliat de l'Alemanya nazi. Però fa l'efecte que no és l'única causa d'aquest sorprenent autisme de la nostra literatura.

Segurament hauríem de rastrejar en altres llocs causes complementàries d'aquesta mancança. Certament, el fet de no haver entrat en la guerra fa que siguin escasses les obres de literatura testimonial, feta pels protagonistes dels esdeveniments, com la de Primo Levi o Imre Kertész. Hi ha el cas d'Amat-Piniella i pocs més. Però el tema ha continuat viu en totes les cultures a través de nous autors, que no van viure els fets però que volen participar en els debats polítics i morals que provoquen. I això aquí ha passat molt menys que en altres literatures pròximes. I una de les causes complementàries podria ser l'existència a casa nostra d'un prejudici públic, expressat i en alguns àmbits hegemònic, que considera la mirada sobre els anys trenta una fórmula d'evasió de la realitat contemporània, una fórmula per adquirir prestigis impostats. Això ho he arribat a llegir com una crítica fins i tot a una obra tan indiscutible com elJo confesso,de Jaume Cabré. A partir d'una concepció de la literatura gairebé com un subgènere de la sociologia o de la història, hi ha entre nosaltres una concepció segons la qual l'escriptor ha de narrar la realitat que li és més pròxima, com si fos la millor o fins i tot l'única manera possible d'enfrontar-se als grans debats del present. Com si ambientar una novel·la en el present fos una obligació estètica, política o social i ambientar-la en els anys trenta fos una forma d'escapisme, d'ometre aquesta obligació. Em sembla que és exactament al contrari. Avui, parlar dels anys trenta, participar en els debats sobre el que va passar en els anys trenta, és una manera de participar en els grans debats polítics i morals contemporanis. La literatura no parla només de la conjuntura, parla del que dura més enllà de la notícia. Però és que a més, avui, els anys trenta són un tou de reflexió imprescindible. En els anys trenta es va produir una seqüència crisi econòmica / populisme antipolític / totalitarisme que es pot reproduir perfectament ara. I llavors recordar com es va fer el pas del populisme al totalitarisme, recordar les conseqüències de l'aplicació del pensament totalitari, ellageri el gulag, és un compromís també amb la vida col·lectiva més immediata.

N'hi ha que creuen que parlem massa dels anys trenta. Altres creiem que encara en parlem massa poc. Que fem veure que no és el nostre debat perquè no vam entrar en guerra, com si aquest no fos un debat de causes i efectes universals. Però els debats morals i socials que es plantegen al voltant de fets com la Shoah, el gulag estalinista o l'ascensió del nazisme i de les altres ideologies totalitàries de dreta i esquerra és un debat central per a tothom al segle XX. Però a més avui aquest debat sobre els anys trenta apuja el seu nivell d'urgència. Els anys trenta són una mena de contramodel, ens indiquen els riscos d'agafar segons quins camins. El risc del populisme, el risc de l'antipolítica, el risc del totalitarisme. El risc que l'oposició als governs no sigui al Parlament sinó al carrer. Saber com va anar i recordar com va acabar és una manera de guiar els camins d'avui. O si més no, de saber quins hauríem d'evitar.

stats