24/3: Sospitosos habituals

Quan els debats es converteixen en neuròtics i en políticament partidistes acaba no tenint cap importància el que es diu. Només importa qui ho diu. Fa uns dies, el president Torra va demanar una sèrie de coses al govern espanyol sobre la gestió de la crisi del coronavirus. Sense entendre-hi ni mica, em van semblar coses poc simpàtiques però raonables i raonades, que valia la pena com a mínim discutir. Com que ho deia el president Torra, que és un dels sospitosos habituals, la màquina de replicar es va posar en marxa amb contundència. Els més suaus li van dir deslleial. Els més deixats anar van recuperar els seus clàssics: egoista, insolidari, supremacista i xenòfob. Han passat uns quants dies i moltes de les coses que va demanar el president Torra les estan demanant científics d’aquí i d’allà, autoritats d’altres llocs de l’Estat i mitjans de comunicació internacionals. I òbviament no han merescut les mateixes rèpliques irades –encara que hagin dit si fa no fa el mateix– perquè no són sospitosos habituals. El contestador automàtic no mira què es diu, sinó que s’activa tot sol a partir de qui ho diu. I, òbviament, tots aquells insults que ara ja es veu que eren com a mínim improcedents no mereixeran ni la més petita disculpa.