Tradicions

Les tradicions no són una imposició del passat, sinó una tria del present. Per això neixen, moren i es transformen. Perquè cada lloc i cada època tria o crea les que corresponen als seus valors i abandona les que ja no són compatibles amb els valors del present i amb el projecte de futur. Els llibres i les roses de Sant Jordi, per exemple, són una tradició creada fa relativament poc. En aquest sentit, les tradicions que celebrem ens informen més sobre el que som i el que volem ser que no pas sobre el que érem. Aquest any, les imatges de l’afusellament i la crema d’un ninot amb la figura del president Puigdemont ens han recordat la perduració al poble de Coripe, a Granada, d’una bàrbara tradició antisemita reciclada. Espanya té un problema, i Coripe n’és el símptoma. Hi ha un problema greu, no menor, de caràcter conjuntural: haver triat la figura de Puigdemont, com la forma d’anticatalanisme en què es reencarna el vell antisemitisme. L’efecte de l’"A por ellos", certament. Però hi ha un altre problema encara més de fons. Aquest any és un català, un altre any serà un jueu o un moro. El problema de fons és triar cada any la repetició d’una tradició inhumana, incompatible amb els valors de la modernitat i del respecte a les persones. I trobar-ho normal.