24/7: 'Género chico'

Vaig seguir la primera jornada del debat espanyol d’investidura amb una barreja de fatiga i indignació. No pas perquè diguessin coses amb les quals estic en desacord: m’agrada la política i escoltar gent amb qui no estic d’acord ni em cansa ni m’indigna. Era més aviat una qüestió de nivell parlamentari. En el calendari d’un Parlament, una sessió d’investidura són paraules majors. És un moment per lluir-se, en la forma i en el fons. Per dir-ho així, escoltar un debat d’investidura ha de ser com anar a sentir òpera. Pot ser que no t’agradi la partitura, que les veus no et semblin prou bones o que la lletra no l’acabis d’entendre. Però la veritable decepció és que vagis a un gran espectacle d’òpera i et trobis amb una representació barata de 'variétés', de 'género chico'. Un debat d’investidura ha de ser el moment d’exhibir les idees més brillants i la millor oratòria. Doncs el debat no va alçar el vol més enllà d’una tertúlia televisiva. La demagògia en les idees i el to tavernari en l’expressió van convertir una seu parlamentària en un plató dels que acullen combats de gladiadors a veure qui crida més. I llavors els qui es troben com a casa seva són els polítics tertulians. Hi ha un rànquing. Però aquests són els que van marcar el to de tots.