30/5: Jutges o urnes

Quan es va plantejar obertament la qüestió catalana, l’Estat va decidir que era una qüestió només judicial, que s’havia de resoldre a base de tribunals i de sentències (i de cops de porra de la policia per fer-les complir). El sobiranisme ho va considerar des del principi una qüestió política, que s’havia de resoldre a les urnes. Des de llavors hi ha hagut dues partides paral·leles: la que es juga als tribunals, el terreny de joc triat per l’Estat (perquè li convé i el controla), i la que es juga a les urnes, el terreny de joc triat pel sobiranisme (perquè creu que li va a favor, i també que és l’adequat). El sobiranisme ha d’intentar guanyar o com a mínim no perdre la partida dels jutjats –a Madrid i a Estrasburg– perquè des d’allà es pot provocar molt patiment injust, però no ha d’oblidar que és camp contrari. I en paral·lel, i sobretot, ha d’intentar guanyar la partida en el terreny de joc de les urnes, perquè és el que va triar i el més lògic: els problemes polítics es resolen a les urnes i no als jutjats. Anirem veient aquests dies gols, a favor i també en contra, en la partida dels jutjats. D’acord, però el terreny de joc és l’altre. El de la política. El de les urnes. I és aquí on ha de guanyar, una vegada i una altra. Tossudament.