15/01: Macron i nosaltres

Aquesta setmana, Macron intenta treure’s un as de la màniga, la proposta d’un gran debat nacional als francesos, per salvar una de les caigudes de popularitat més vertiginoses de la política internacional. Quan va aparèixer Macron, algú va dir que inaugurava una nova manera de fer política. Ja no calia tenir partits forts i amb presència territorial. Ja no calia una oferta arrelada, connectada amb una xarxa civil densa, present en pobles i ciutats. Només calia sortir per televisió i caure bé. I a partir d’això, anar creant des de dalt la xarxa que no existia a baix: de ben segur sorgirien pertot arreu uns quants Manuel Valls voluntaris, atrets per la perspectiva de poder, que anirien omplint el globus. Els èxits fulgurants de Podem a Espanya i de Ciutadans a Catalunya (o ara el de Vox a Andalusia) semblaven certificar aquest canvi de manera de fer política, més enllà de les ideologies que cadascú defensés o digués defensar. Però si Macron era el primer èxit visible d’aquest fenomen, les seves desesperades maniobres de supervivència en poden marcar el final. I entre nosaltres, això ho poden fer les pròximes municipals, que són el terreny de joc on els partits arrelats tenen més possibilitats contra els fenòmens televisius.