Dilluns, 14 de juliol: No és gremialisme de periodista, si hagués de triar una sola cosa com a garantia de la democràcia i com a vacuna contra el totalitarisme triaria la llibertat de premsa. Perquè el primer que fan els totalitarismes, de l’ Arriba o del Pravda, és limitar-la. I si hi ha llibertat de premsa, és molt difícil que les dictadures subsisteixin. Per això em sembla preocupant que els nous discursos populistes de dreta o esquerra (de vegades, difícils de discernir i ubicar) manifestin menysteniment o recel pels mitjans de comunicació privats, en genèric. I encara més que això es reflecteixi en l’argumentari de la sentència sobre l’assalt al Parlament. Es pot estar a favor, també, de l’existència de mitjans públics, per objectius de cultura o servei. Però allà on no hi ha llibertat de premsa, on la comunicació és un monopoli de l’Estat, o hi ha una dictadura o hi acabarà sent.

Dimarts, 15 de juliol: A Madrid, davant la qüestió catalana, hi ha qui es resigna a negociar (encara que sigui amb la mínima oferta possible) i qui creu que s’ha d’intervenir amb contundència. Política, com a mínim. Aquests, els contraris a tota negociació, creuen que és l’oportunitat històrica de treure’s, tres-cents anys després, la pedra de la sabata. També celebren el seu tricentenari: el d’una victòria incompleta. El seu lema és el d’Aznar: que es trenqui Catalunya abans que Espanya. El seu argumentari davant del món serà que la intervenció (la que sigui) no es fa per evitar que els catalans votin o per preservar la unitat d’Espanya, sinó per garantir els drets ciutadans dels espanyols perseguits pel nacionalisme a Catalunya. De fet, estan treballant en aquest argumentari (balcànic) des de fa dies. El titular ja el tenen. Ara intenten construir els fets per omplir el titular.

Dimecres, 16 de juliol: Moltes gràcies a Vargas Llosa i companyia! El seu manifest contra tota negociació amb el govern català és la millor contribució a la imatge exterior de la causa sobiranista. Perquè si algú surt amb una pancarta dient “No a la independència”, al món democràtic occidental ho entenen i fins i tot ho poden compartir. Si la pancarta diu “No a la consulta”, ho entenen menys. Però si la pancarta diu “No a tota negociació” ni ho entenen ni ho comparteixen. En la tradició democràtica occidental la política és diàleg, pacte, negociació, transacció. Tenir un problema i no voler negociar és pecat. Hi ha dubtes sobre negociar amb terroristes. Però no negociar amb un govern legítim, votat per la gent, és inimaginable. Tothom té línies vermelles, barreres que no vol traspassar. Però no es poden posar les barreres a la casella de sortida. (Alerta: nosaltres, tampoc).

[Els Dietaris de dijous, divendres i dissabte es publicaran en aquest mateix espai al diari de demà]