23/2: ‘Y no pido perdón’

EscriptorLES LLETRES dels himnes nacionals de tots els països del món s’assemblen força. Totes parlen si fa no fa de les mateixes coses: la bellesa de la pàtria, la nostàlgia de l’emigrant, les grandeses del seu passat, algun episodi heroic de la seva història, l’amor que senten els seus fills... La lletra que ha engiponat Marta Sánchez a la Marcha real espanyola participa en general d’aquestes temàtiques, no precisament de la manera més sofisticada. Però hi ha una frase que crida molt l’atenció i que no és de les que surten en tots els himnes: “Y no pido perdón ”. Certament, és un recurs poc lluït per a una rima forçada. Potser vol reivindicar el fet de no demanar mai perdó per res com una característica nacional destacable. Però jo diria més aviat que per aquesta expressió se’ls ha colat el pecat original de l’himne: la Marcha real és avui l’himne d’Espanya perquè fa gairebé vuitanta anys els nacionals (que el tenien com a propi) van vèncer els republicans (que en tenien un altre) en una guerra civil que va deixar centenars de milers de morts i que va començar amb un cop d’estat militar contra la legalitat. Y no pido perdón. Perquè només es vana i s’enorgulleix amb fatxenderia de no demanar mai perdó aquell qui sap que n’hauria de demanar.