DIETARIVV

12/10: La seva festa

Cadascú té dret a sentir com a pròpies les festes que vulgui

Avui no és la meva festa. I ja va cantar Georges Brassens que cadascú té dret a sentir com a pròpies les festes que vulgui. Potser aquest és el quid de la qüestió. Si jo truco avui a un amic de Valladolid, posem per cas, jo no li dic quina ha de ser la seva festa, però ell sí que em diu quina ha de ser la meva. Jo no li dic quina bandera ha de sentir com a pròpia, la que triï, però ell sí que em diu quina bandera he de sentir jo com a pròpia, encara que no l’hagi triada. Jo no li dic de quina nació s’ha de considerar, ja m’està bé que es consideri espanyol, però ell sí que em diu de quina nació m’he de considerar i de quina no, més enllà de la meva voluntat ('¿qué pone en tu DNI?'). A mi ja m’està bé que la seva llengua tingui allà tots els usos de l’oficialitat, però ell em pot limitar aquí els usos de la meva i imposar-me la seva per a alguns. Si vol, em sembla perfecte que el dia d’avui el visqui com la seva festa, i el felicito, però que no em digui que ha de ser també la meva, ho vulgui o no ho vulgui. I no estem parlant només de símbols i de sentiments. En el fons el que m’està dient és que ell té dret a decidir sobre el seu futur i també sobre el meu. I jo, que no vull decidir sobre el seu futur, no tinc dret a decidir sobre el meu.

Etiquetes