DIETARI VV

1/06: Massa honor

“MASSA PENSAVES en ton honor i massa poc en el teu viure”, escrivia Maragall -dirigint-se a Espanya- després de la desfeta del 1898. Quan es parla massa de l’honor, malament rai. I portem uns dies que se’n parla massa. Un concepte de mala definició. Les que surten al diccionari no hi acaben d’ajudar. Algunes ho consideren la qualitat moral de fer el que es considera just. Dir mentides, per exemple, no sembla gaire honorable. Estomacar gent indefensa, tampoc. Però també es vincula al compliment del deure: hi ha qui pot considerar que mentir o agredir a favor de segons què és complir el seu deure. Però, llavors, on queda la moral? I encara hi ha definicions en què l’honor es vincula amb el concepte que els altres tenen de tu. Quins altres? ¿L’honor és llavors allò de les aparences i del què diran? En molts llocs del món el que s’anomenen crims d’honor -és a dir, crims a favor de l’honor- són accions especialment abominables (potser perquè per a molts honor és sinònim d’orgull i de supèrbia). Quan Joan Maragall es queixava en l’ Oda a Espanya d’aquella idolatria absurda de l’honor, ja li devia semblar un terme anacrònic, calderonià. Que més de cent anys després encara hàgim de dir “massa pensaves en ton honor” produeix tristesa, ràbia i vertigen.