Votar sense por
El nacionalisme espanyol, davant del procés sobiranista català, ha disfressat les seves amenaces de profecies. Però en realitat són amenaces. On diuen "Us ensorrareu" estan dient "Us ensorrarem". On diuen "Quedareu fora d'Europa" estan dient "Farem tot el que puguem perquè quedeu fora d'Europa". On diuen "Catalunya és econòmicament inviable" estan dient "Boicotejarem la viabilitat de Catalunya". Les coses que es presenten com a fets gairebé meteorològics, inevitables, són en realitat territoris oberts en què tot dependrà de les voluntats. De la voluntat només dels catalans, en alguns casos. En altres, també de la dels espanyols, dels europeus i del món.
En el procés sobiranista català, que pot dur a la independència i l'estat propi -per a mi, estrictes sinònims-, hi ha quatre fases en les quals les voluntats es poden articular d'una o altra manera. Òbviament, si el procés descarrila en una fase, no arriba a la següent. La primera fase és la del dia 25. Segons quins siguin els resultats el procés es reforçarà, s'aturarà o es mantindrà amb una ala arrossegant. Ja hem vist, amb els titulars eufòrics d'algunes de les enquestes de diumenge, quines són les dades que faran d'indicadors: la participació, el resultat personal del president Mas i el volum del sobiranisme al Parlament. Si les tres dades són bones per al procés, de creixement totes tres, passarem a la següent pantalla. Si alguna de les tres és dolenta, el procés quedarà molt tocat. Aquesta fase depèn exclusivament de la voluntat dels catalans. Des de fora de Catalunya s'intentarà mediatitzar-la amb amenaces, però només voten els catalans.
La segona fase serà arribar -després d'uns bons resultats el 25- a un referèndum vinculant. Aquí ens trobarem amb l'oposició ferotge de l'Estat. Però en aquesta segona fase el sobiranisme català tindrà aliats internacionals: no hi ha cap demòcrata a Europa ni al món que pugui entendre i explicar en veu alta que el referèndum no es convoqui, si estava en el programa explícit del president i del 70% d'un Parlament escollit democràticament. En la segona fase, Espanya es resistirà tant com pugui, però hi haurà una forta pressió internacional, esperonada per l'exemple escocès i britànic, perquè el referèndum es dugui a terme. Fins i tot per part d'alguns que no tenen simpaties per la idea d'una Catalunya independent. Una cosa és estar en contra de la independència i una altra impedir que la gent pugui votar sobre el seu futur.
La tercera fase és qui guanya el referèndum. I aquí sí que el procés sobiranista es trobarà força sol. Perquè alguns dels sectors exteriors que, per demòcrates, es mobilitzaran pel referèndum es mobilitzaran també perquè hi guanyi l'opció de quedar-se a Espanya i negociar. La idea d'un canvi de fronteres no és simpàtica al món. Hi haurà campanya pel no a Catalunya, òbviament a Espanya però també a Europa i al món. Ens diran que no ens convé. Que més val negociar. Ens ho diran -si arribem a aquesta pantalla- els uns de manera barroera i amenaçadora i d'altres de maneres impecables i finíssimes. Però altra vegada la decisió serà només a Catalunya.
I arribem a l'última pantalla. L'independentisme guanya el referèndum i proclama la independència. Quedarem fora d'Europa? I de l'euro? No ens reconeixerà ningú? Totes aquestes preguntes, en aquesta pantalla, ja no tenen sentit. Són preguntes de campanya per a les pantalles anteriors, motius de debat durant el procés. Quan s'acabi el procés, si acaba en la independència, deixaran de tenir sentit. Llavors arribarà -no sé si immediatament a Espanya, però segur que a Europa- el temps de la realpolitik : potser no ens agradava la idea d'una Catalunya independent, però ara que ja ho és, què fem? ¿Com hi convivim? ¿La deixem fora d'Europa i ens amputem un espai geogràficament estratègic i econòmicament rellevant? ¿Li fem el buit internacional? Quan els fets s'han consumat, el realisme és la primera llei de la política. Si Europa no deixa caure Grècia, com s'amputaria Catalunya? Si les vies de comunicacions entre Europa i la Península, Àfrica i fins i tot Àsia passen per Catalunya, deixarem Catalunya al marge?
En cada pantalla del procés discutim el que discutim. En la que som ara, la primera, discutim si tindrem prou força política per forçar la convocatòria d'un referèndum. En les pròximes pantalles, les discussions seran diferents i els arguments i les aliances també. Ara el que ens toca, malgrat les amenaces, és votar sense por.
